Opinió
"Saial de les balances", per Manel Rodríguez-Castelló
Ovidi Montllor va gravar la «Cançó de les balances», de Josep Maria Carandell, en 1968. Oportuníssima en el seu temps i més en aquell any de revoltes i esperances, no sembla que la composició, que és un exemple d'ambient i tema medieval amb final obert, haja perdut ni un gram de vigència cinquanta anys més tard. / El distanciament històric que Carandell hi proposava assegurava en realitat la universalitat temporal i geogràfica del conte. La naturalesa d'un poder autoritari exercit en forma de monarquia (que sovint no necessita ni ceptre ni corona), el materialisme avar i barroer que considera l'home simple mercaderia, la repressió de la llibertat d'expressió, la persecució de la dissidència i l'exercici de la violència no té edat ni fronteres. / L'Espanya de 2018, com la de 1968, té qui li canta les veritats i planta cara als abusos i obsessions malatisses d'un poder cada dia més desligitimat.
"Les il·lusions d’un nou finançament autonòmic s’han esvaït", per Antoni Infante
Els esdeveniments i declaracions dels últims dies sobre el model de finançament autonòmic semblaven una mena de muntanya russa arran del canvi de govern a Espanya. Pareixia que tot d’una desapareixerien els mals profunds que ens tenallem com a poble valencià, tindríem finançament just i, a més, es derogarien les lleis més injustes aprovades els darrers anys. De sobte, però, i amb unes simples declaracions, tot tornava a restar igual com si res no haguera passat: en l’actual legislatura no hi haurà canvi del sistema de finançament autonòmic. I al País Valencià eixe és, sense cap dubte, el fidel de la balança. Abans de la moció de censura a Espanya, els partits valencians i algunes entitats ja donaven per conclòs el tema, i cadascú des de la seua òptica reservava el tema i els arguments com a munició electoral per a la contesa del 2019. Va vindre, però, quan menys s’esperava, un canvi que ha obligat tothom a reposicionar-se. I ha fet mal, molt de mal, perquè no han guardat ni les formes. A Catalunya, per exemple, llancen el missatge (creïble o no) del diàleg. Al País Valencià ni això, ens han dit que no i, a més, que restem muts i a la gàbia.
"Dilemes de la solidaritat", per Manel Rodríguez-Castelló
La gesta solidària de l'Aquarius i els dos vaixells italians que han salvat 629 migrants africans i els 2.230 voluntaris mobilitzats per Metges Sense Fronteres, SOS Méditerranée i les altres organitzacions que els han acollits al port de València ha causat un impacte mediàtic espectacular enmig la rutina informativa de mort i misèria diària al Mediterrani.
"Apunt", per Manel Rodríguez Castelló
Em reconec un inútil per a la pràctica de l'autobombo i el panxacontentisme, almenys els que s'exerceixen en comandita ('societat mercantil o industrial en la qual un o més associats són responsables i solidaris i els altres són simples aportadors de fons') i en la plaça pública, que de les vanitats personals cadascú és responsable i en paga preu i efectes. Per prudència solc veure més la botella mig buida i així evite el risc de fer tard a la bodega i quedar-me'n sense (ni mig plena ni mig buida). Em repetesc com un mantra el principi –diuen que gramscià– de l'optimisme de la voluntat i el pessimisme de la raó, però no sempre me'n surt amb aquesta gimnàstica d'equilibris. Enmig l'eufòria descordada tinc tirada a la moderació, per la qual arrossegue una certa fama, immerescuda, de cagafestes (o cagafilaes en la versió local, que no és el mateix). Per semblant raó en episodis de depressió col·lectiva em mostre coratjós perquè no m'agraden el victimisme, la lacrimogènia ni els vetlatoris que s'avancen a la mort certificada per l'especialista. Que l'esperança, vaja, és l'últim que es perd i que l'únic que no té remei, almenys de moment, és la mort. Reblem la introducció declarant-nos partidaris de la sentència que afirma que no hi ha més paradisos que els perduts i que qualsevol temps passat no fou necessàriament millor. Punt i a part.
"Què podem esperar d'Europa?", per Antoni Infante
Cada vegada que ens passa quelcom complicat en relació a l'Estat espanyol, tenim una certa tendència a girar la vista cap a Europa a veure què hi diu o fa. També solem repetir el gest quan el fet en qüestió fa referència a polítiques practicades en qualsevol lloc del món, però que ens semblen inassumibles per als valors de la majoria de les persones sensates i amb valor democràtics. En serien un exemple les recents decisions dels EUA de traslladar la seua ambaixada a Israel de Tel Aviv a Jerusalem, propiciant una nova massacre contra el poble palestí, o la ruptura de l'acord nuclear amb Iran. En aquests casos el paper d'Europa ha semblat o molt tebi o molt contradictori. També solem girar el cap per a intentar esbrinar el per què de les polítiques europees sobre immigració, que està convertint la mediterrània en un cementeri, les polítiques imperialistes dels estats europeus a Centre Àfrica, o la participació de tropes europees en missions molt poc humanitàries.
"Fer fora a Rajoy i el PP no és suficient", per Antoni Infante
Hem viscut aquests dies una excel·lent representació del Gatopardo de Lampedusa en forma de moció de censura per a fer fora Rajoy i el PP del govern de l’Estat. Una representació que moltes de les persones que assistien des del País Valencià com a meres espectadores han viscut amb una certa ansietat, a causa de les necessitats de fer fora unes polítiques que dia rere dia han atemptat contra tota mena de drets socials, civils, polítics, nacionals, mediambientals, de gènere, etc. Eixes polítiques aplicades amb mà de ferro per l’executiu de Rajoy l’han convertit amb el temps en el símbol de tot allò que cal enderrocar per a poder respirar democràticament i posar punt final a la dinàmica de retrocés democràtic i retallada de drets.
"Saials. Aire", per Manel Rodríguez Castelló
Al final M. Rajoy ho ha aconseguit: és el primer president espanyol que ha d'abandonar el càrrec després d'una moció de censura. Quedarà per a la història aquest rècord del lector de Marca més famós. El periòdic esportiu li deu una subscripció vitalícia pels serveis prestats.
"Subordinació del principi representatiu al principi monàrquic", per Antoni Infante
Fa uns mesos vaig poder assistir a una més que interessantíssima conferència impartida per Javier Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional a la Universitat de Sevilla i conegut comentarista en diversos mitjans de comunicació. Des d’aquests mitjans ha estat una de les veus més crítiques envers l’estat espanyol en la seua deriva autoritària i repressora contra el poble català, per exercir el seu dret a decidir. La seua conferència va ser dels al·legats més potents que havia escoltat a favor dels valors republicans, i més enllà d’alguns matisos que m’hauria agradat explicitar-li vaig anar-me’n amb una grata sensació de frescor intel·lectual, al qual dissortadament no estem massa habituats.
"La recuperació del País comença pel sud", per Antoni Infante
Divendres 4 de maig vaig dirigir un taller sobre el Dret a Decidir a Elx, organitzat per la PDaD de l'Alacantí (l'assemblea territorial de la nostra entitat, organitzada més al sud). Amb molt bon criteri les persones que l'integren van pensar que calia anar més al sud amb l'objectiu d'anar estenent-nos i semblant-nos el màxim possible al País Valencià. Amb aquests prolegòmens el taller havia d'eixir necessàriament bé. Així, un taller pensat per a 15 persones, es va convertir en un altre molt més intensiu de quatre hores i prop de 40 persones molt representatives de bona part dels moviments socials de l'Alacantí i del Baix Vinalopó.
"Des de la joventut, construïm País Valencià per tindre futur", per Francesc Ballester
El passat 21 d´abril, Joves pel Dret a Decidir del País Valencià (JODaD) commemoràvem, un any més, la diada del 25 d´abril a la ciutat de València. Una diada que ens ha de fer avançar cap a un País Valencià amb més democràcia i llibertats, i amb una organització al capdavant que aglutine joves que, encara que tinguen diverses sensibilitats, ens unisca les ganes de canvi social al nostre país. És per això que pense que la JODaD és l´organització juvenil que les necessitats de la societat valenciana demana.
