Opinió
"Postveritat colpista", per Manel Rodríguez-Castelló
No sé per què es diu «postveritat» a la simple mentida. Deu ser que des que van posar en circulació allò de la postmodernitat i van decretar el final de la història es miren el buit que hi han deixat la veritat, la modernitat o la història i volen omplir-lo. Es tracta sens dubte d'una trampa verbal, perquè si la història s'ha acabat, no sé què collons fem encara ací.
"L'Espanya dels màsters", per Manel Rodríguez-Castelló
Passa sovint que algun escàndol més o menys anodí ve a col·locar-se oportunament en l'horitzó mediàtic per eclipsar totalment o parcial algun sol de la realitat que no agrada als productors de notícies. Així l'endemà d'una nova diada de l'11 de setembre espectacularment multitudinària, que gran part de la premsa (vejats miracle! s'exclamaria Anselm Turmeda) ha presentat com una prova irrefutable de la debilitat de l'independentisme, va rebrotar el pseudodebat de màsters, doctorats, llicenciatures, títols i altres certificats acadèmics que solen adornar els currículums de la classe política (i no política) al costat de les mentides, deformacions i deliris del nacionalisme espanyol. Pretendre que certes universitats (sobretot de l'àmbit privat i catòlic, vés per on) eren illes situades al marge de la corrupció generalitzada que ha corcat el sistema democràtic era pura ingenuïtat o desconeixement profund de com van les coses de l'ensenyament convertit en negoci.
"Notes sobre Tamil Nadu", per Manel Rodríguez
El camí porta els viatgers a Tamil Nadu, estat dels tàmils, poble de llengua i cultura ancestrals, d'origen dravídic, del sud-est de l'Índia, de 130.058 quilòmetres quadrats, el doble que el conjunt dels Països Catalans, i més de 72 milions d'habitants, amb una densitat de 554,73 h/km2 (pels 204 nostres).
"C's, el PP i el feixisme", per Antoni Infante
Escric aquest article dimecres 29 d’agost, trasbalsat per les imatges dels dirigents falangistes Rivera i Arrimadas retirant llacets grocs a Alella –prèvia convocatòria als mitjans de comunicació–, donant suport així als escamots que el mateix dia, amb nocturnitat, agressivitat, passamuntanyes, “monos” de neteja, cúters i ganivets de grans dimensions, escales i tot tipus d’estris, s’han dedicat a fer el mateix a diversos municipis de les comarques gironines. Els fets s’insereixen dins l’escalada feixista desfermada per C’s i el PP, amb el suport de tota l’extrema dreta espanyola i amb el ressò mediàtic de la immensa majoria dels mitjans de comunicació, contra la llibertat d’expressió i la democràcia i contra el clan popular que exigeix la llibertat dels presos i preses polítiques independentistes i el retorn dels representants electes catalanes que s’han vist obligades a exiliar-se i contra el dret del poble català a decidir lliurement el seu present i futur.
"Denúncia didàctica a l'humor gitanòfob", per Juan Carlos (JODaD)
Com ja hem expressat des de la Plataforma pel Dret a Decidir, on col·labore, sabem que tant les paraules del senyor Bodegas com de la majoria de persones allí presents, són conseqüència del feixisme social que va guanyant terreny recolzat amb la falta d'educació pública, de qualitat, sense segregacions i basada amb els valors del respecte i la tolerància.
"El Tractat d’Almisrà", per David Garrido
Com cada any des de fa quaranta-dos, cada 25 d’agost la població del Camp, dit «de Mirra», a l’Alcoià, celebra la representació d’un fet històric esdevingut en aquesta localitat: el tractat que subscrigueren el rei Jaume I, rei de catalans i aragonesos, i l’infant Alfons de Castella i Lleó en nom del seu pare Ferran III. Bé, és el tractat d’Almisrà, perquè en un lloc dit en àrab andalusí «al-Misra‘a» (o siga, «el Camp») Jaume I i qui havia de ser el seu gendre s’entrevistaren i pactaren en 1244 els límits dels seus regnes respectius. I d’aquí, succés que determinà la primera frontera meridional valenciana, sorgí una representació teatral popular en 1976, la qual, amb el pas dels anys, s’ha convertit en un senyal d’identitat del poble que la promociona.
"Per un Pacte Valencià Contra l'Espoli", per Antoni Infante
La lluita contra l'espoli històric i estructurat que patim el poble valencià no pot restar condicionada permanentment per les confrontacions electorals, que, tot i ser legítimes, entrebanquen la consecució d'uns objectius que ens afecten positivament o negativament al conjunt de la ciutadania valenciana, i molt especialment als sectors populars.
"Les batalles de Llutxent", per David Garrido
Dies atziacs per a una població emblemàtica del nostre País Valencià, Llutxent, assotada per un incendi devastador que ha reduït a cendres la sureda més meridional dels Països Catalans. Ara, extingida la cremadissa, toca refer-se de les ferides provocades per la batalla contra el foc, d’aquí el Projecte Fènix, impulsat per l’Ajuntament de Llutxent. Batalla la darrera contra els elements, a Llutxent batallaren els homes en el passat: hi ha una batalla mítica, que ha deixat empremta en les celebracions de l’Església catòlica, la del miracle, i un altra de debò, en la qual per primera i única vegada, l’exèrcit de Jaume I fou vençut pels sarraïns.
"Per què ens odien tant?", per Antoni Infante
La recent sentència del TSJCV que anul·la 11 articles del Decret 6/2017 de la Generalitat Valenciana que regula l’ús del valencià per part de l’administració ve a sumar-se a tota una sèrie de sentències i fets que, més enllà de l’enrevessada justificació jurídica que puguen tindre, denoten una malvolença manifesta contra el valencià, el nostre català i de tota la nostra cultura. Només fer-se pública la sentència, les xarxes socials esclataven reproduint els comunicats i posicionaments de les entitats que treballen en defensa de la llengua i expressant de mil maneres diferents la indignació que provocava. Una d’aquelles respostes en forma de pregunta em va cridar l’atenció: Per què ens odien tant?
"La bèstia encara hi era", per Manel Rodríguez Castelló
Ja coneixeu l'inquietant relat d'Augusto Monterroso: "Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí". La brevetat i la dosi de surrealisme de la frase, que podria haver estat la primera d'una gran novel·la però que en canvi descarrega sobre la perícia imaginativa del lector tota la potència i potencialitat, la van encimbellar al Parnàs literari fins a convertir-la en lloc comú, el de les coses que es memoritzen fàcilment. Quan va despertar, la bèstia encara hi era. La bèstia multiforme del feixisme, monstre de mil cares, l'hidra policèfala d'alè verinós, vestida de marró, blau o negre.
