Avui a penes s'usa però hi hagué un temps en què era freqüent parlar de la cultureta o el món de la cultureta amb el to de menyspreu que acompanya certs diminutius. L'etiqueta, molt de moda al final del franquisme, no la inventaren els enemics tàcits o declarats de la cultura del país, o de la cultura i el país, que en el millor dels casos no hi veien més que innòcues expressions de folklore regional ben entès i persistències antropològiques destinades als museus, però no una cultura viva, ni tan sols sota la forma de diminutiva broma. Degueren crear-la, doncs, els mateixos que havien assumit a correcuita i d'una manera superficial, merament programàtica, les ensenyances de Fuster i els seus companys de generació però que en el fons no confiaven gaire en la cultura (sense diminutius) com a alçaprem indispensable en la construcció nacional i social. Fora del binomi llengua-cultura concebut en els termes elementals i urgents de l'esforç militant s'estenia la terra desconeguda de la creació artística, el pensament o la investigació científica. Al costat de la sacralització dels grans mites de la cultura pròpia, situats en un passat més o menys remot o reduïts a la succinta trinitat de vegades ampliada a quadrilàter, hi havia aquella desconfiança de fons que suggeria el terme cultureta. Era, sí, també una manera d'abaixar els fums de certes petulàncies, de practicar el sa exercici de l'autoironia, però ni que fos de retruc s'hi expressaven alhora velades crítiques al predomini que la cultura (generalment usada en la seua versió més esquifida) semblava representar en tota la tramoia antifranquista. Les relacions entre política i cultura, al País Valencià com a tot arreu, en creure's acomplit el mínim decòrum democràtic del (re)canvi de règim, començaven a presentar les esquerdes que produeixen els malentesos i la dificultat de comprensió dels fenòmens socials.

“Los castellanos se mostraron siempre rebeldes frente al
centralismo leonés. Les repugnaba depender judicialmente
de León, cuyo código era el Fuero Juzgo...; Castilla nombró
dos jueces,..., para que administraran justicia según su albedrío
y conforme a las costumbres; según una tradición quemaron en
la iglesia mayor de Burgos todos los ejemplares del Fuero Juzgo
que hallaron a su alcance. Como ese código regía también en
Cataluña y Aragón, los castellanos afirmaban en lo jurídico una
personalidad innovadora, que también manifestaban en lo
lingüístico.” 

Fa uns dies vaig sentir una sensació de ràbia, una sensació d’indignació molt profunda, després d’escoltar les declaracions del líder del Partit Popular espanyol, Pablo Casado. En els darrers anys, hem escoltat moltes, moltes coses i moltes barbaritats, sempre seguint una estratègia electoralista per aconseguir a costa del que siga, eixe grapat de vots. D’una manera o altra, sempre he aconseguit trobar les diferències entre els seus discursos, quan han anat destinats a desestabilitzar al govern de torn des de l’oposició o per mobilitzar a la ciutadania abans d’unes eleccions, per exemple. Però és que les darrers declaracions d’aquest home creuen eixa cada vegada més estreta barrera de la decència política. Segons Pablo Casado, jo estime la meua llengua no perquè siga la meua llengua, la dels meus pares i uelos o la del meu poble, sinó perquè vull crear una barrera ideològica i independentista envers la resta de la societat.

El 8 de març és conegut com el Dia Internacional de la Dona Treballadora d'ençà que va ser instaurat a la II Conferència Internacional de Dones Socialistes el 1910 a Copenhaguen, i els darrers anys és, a més, un clam contra les polítiques reaccionàries que ataquen els drets de les dones i els moviments feministes al món i a l'Estat Espanyol. Aquestes polítiques/ideologies ressuscitades del passat no sols estan en contra de les polítiques d'igualtat i redistributives actuals, sinó que intenten apropiar-se del concepte de feminisme, tot buidant-lo de contingut i confonent l'opinió pública. Podríem dir que odien el 8M i tot el que representa.