Opinió

Avui a penes s'usa però hi hagué un temps en què era freqüent parlar de la cultureta el món de la cultureta amb el to de menyspreu que acompanya certs diminutius. L'etiqueta, molt de moda al final del franquisme, no la inventaren els enemics tàcits o declarats de la cultura del país, o de la cultura i el país, que en el millor dels casos no hi veien més que innòcues expressions de folklore regional ben entès i persistències antropològiques destinades als museus, però no una cultura viva, ni tan sols sota la forma de diminutiva broma. Degueren crear-la, doncs, els mateixos que havien assumit a correcuita i d'una manera superficial, merament programàtica, les ensenyances de Fuster i els seus companys de generació però que en el fons no confiaven gaire en la cultura (sense diminutius) com a alçaprem indispensable en la construcció nacional i social. Fora del binomi llengua-cultura concebut en els termes elementals i urgents de l'esforç militant s'estenia la terra desconeguda de la creació artística, el pensament o la investigació científica. Al costat de la sacralització dels grans mites de la cultura pròpia, situats en un passat més o menys remot o reduïts a la succinta trinitat de vegades ampliada a quadrilàter, hi havia aquella desconfiança de fons que suggeria el terme cultureta. Era, sí, també una manera d'abaixar els fums de certes petulàncies, de practicar el sa exercici de l'autoironia, però ni que fos de retruc s'hi expressaven alhora velades crítiques al predomini que la cultura (generalment usada en la seua versió més esquifida) semblava representar en tota la tramoia antifranquista. Les relacions entre política i cultura, al País Valencià com a tot arreu, en creure's acomplit el mínim decòrum democràtic del (re)canvi de règim, començaven a presentar les esquerdes que produeixen els malentesos i la dificultat de comprensió dels fenòmens socials.

“Los castellanos se mostraron siempre rebeldes frente al
centralismo leonés. Les repugnaba depender judicialmente
de León, cuyo código era el Fuero Juzgo...; Castilla nombró
dos jueces,..., para que administraran justicia según su albedrío
y conforme a las costumbres; según una tradición quemaron en
la iglesia mayor de Burgos todos los ejemplares del Fuero Juzgo
que hallaron a su alcance. Como ese código regía también en
Cataluña y Aragón, los castellanos afirmaban en lo jurídico una
personalidad innovadora, que también manifestaban en lo
lingüístico.” 

Fa uns dies vaig sentir una sensació de ràbia, una sensació d’indignació molt profunda, després d’escoltar les declaracions del líder del Partit Popular espanyol, Pablo Casado. En els darrers anys, hem escoltat moltes, moltes coses i moltes barbaritats, sempre seguint una estratègia electoralista per aconseguir a costa del que siga, eixe grapat de vots. D’una manera o altra, sempre he aconseguit trobar les diferències entre els seus discursos, quan han anat destinats a desestabilitzar al govern de torn des de l’oposició o per mobilitzar a la ciutadania abans d’unes eleccions, per exemple. Però és que les darrers declaracions d’aquest home creuen eixa cada vegada més estreta barrera de la decència política. Segons Pablo Casado, jo estime la meua llengua no perquè siga la meua llengua, la dels meus pares i uelos o la del meu poble, sinó perquè vull crear una barrera ideològica i independentista envers la resta de la societat.

Divendres, 08 Març 2019 16:51

"A qui li molesta el 8M?", per Encarna Canet

El 8 de març és conegut com el Dia Internacional de la Dona Treballadora d'ençà que va ser instaurat a la II Conferència Internacional de Dones Socialistes el 1910 a Copenhaguen, i els darrers anys és, a més, un clam contra les polítiques reaccionàries que ataquen els drets de les dones i els moviments feministes al món i a l'Estat Espanyol. Aquestes polítiques/ideologies ressuscitades del passat no sols estan en contra de les polítiques d'igualtat i redistributives actuals, sinó que intenten apropiar-se del concepte de feminisme, tot buidant-lo de contingut i confonent l'opinió pública. Podríem dir que odien el 8M i tot el que representa.

Al Segle XXI, Sobirania no vol dir més fronteres si no més cooperació entre iguals i més Dret a Decidir.

El cinema ha fet dels judicis un gènere que compta amb no poques obres mestres. En episodis secundaris, com a seqüència climàtica o motiu central, en pel·lícules i sèries de televisió, judicis fins en la sopa omplint la imaginació de crims, defensors i fiscals, jutges, perruques i togues, interrogatoris extenuants, jurats imprevisibles, perversos homicides, falsos culpables, argúcies i sobreactuacions, colps de maça, silenci a la sala, públic expectant, rèpliques, contrarèpliques, testimonis i patracols bíblics (nosaltres teníem missals i prou) sobre les quals es jurava solemnement de dir la veritat amb aquella lletania del la, el tota la i el res més que la.

La imposició crida repulsió. La força que estén
cadenes sobre els pobles congria la força de les
revolucions que les trenquen, i encara que el govern
d'una unitat política així constituïda fos exemple
de sàvia administració, revoltaria la dignitat dels pobles,
sotmesos com menors a perpetual tutela. Això és el que
ha passat sempre, i sempre passarà, perquè es tracta de
sentiments que arrelen en la consciència mateixa de
l'home, que mai no muda. Tota formació política que no
respecti la personalitat dels pobles que la componen, està
condemnada a desaparèixer...

Recentment, l’Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials ha publicat el seu informe 2017 sobre la inversió dels ajuntaments de l’estat Espanyol de més de 20.000 habitants en una matèria tan necessària com els Serveis Socials.

El primer experiment a gran escala del neoliberalisme va tenir lloc a Xile en 1973. L’economista Milton Friedman, aprofitant el colp d’estat de Pinochet i Henri Kissinger –amb un saldo de més de 3.000 persones desaparegudes i 35.000 detinguts i torturats–, va inspirar les receptes del capitalisme més salvatge, fent desaparéixer la part social de l’estat i introduint-hi la lògica del mercat capitalista en tots els aspectes de la vida social i la natura. L’eficàcia d’aquella dictadura que ara reclama Alfonso Guerra no va ser altra que l’ingent transvasament de rendes del treball al capital i l’expropiació de bona part de l’excedent social per banda de les multinacionals nord-americanes amb el consegüent empobriment del conjunt del poble xilé.

Des de fa molt de temps vaig comprovant que el grau de coneixement entre la ciutadania catalana i la de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera envers el País Valencià és molt sovint superficial. Igualment em sembla que el coneixement que tenim majoritàriament a terres valencianes sobre les Illes Balears i Pitiüses i sobre Catalunya no sobrepassa en molt allò que hom pot conéixer com a simple turista de qualsevol altre indret. De fet, quan va esclatar la revolució democràtica independentista catalana, la seua repercussió mediàtica i la posterior repressió espanyola, la reacció del poble valencià no va ser, dissortadament, gaire diferent de la que haja pogut haver-hi a Madrid o a Andalusia, almenys quantitativament.

Pàgina 3 de 16
Joomla templates by a4joomla