Passejant per Filadèlfia és obligat fer una visita a l'Independence Hall, un edifici històric al ben centre de la ciutat que va servir com a seu dels primers congressos continentals americans. D'aquestes deliberacions sorgiria la Declaració (UNILATERAL) d'Independència dels futurs Estats Units d'Amèrica, llegida públicament en aquell mateix lloc per primera vegada el 4 de juliol de 1776.

Dilluns passat s'escenificava a Madrid la posada de llarg de la nova legislatura parlamentària estatal. Tot i que moltes especialistes dubten que tinga un gran recorregut en el temps, l'escenificació era la de les grans ocasions, formes coents i olor de naftalina, amb el monarca espanyol i la seua família, vestint les millors gales, oferint un discurs falsament democràtic, volent aparéixer com a mediador  –quan es comporta com a jutge i part– i garant de la unitat espanyola des d'una suposada igualtat.

Era a principi de gener. Havíem acabat la nostra sessió matinal d'exercicis de txikung –una activitat física altament relaxant i col·laborativa– i el grup de persones participants xerràvem amigablement sobre les recents festes nadalenques i de l'any nou, els excessos gastronòmics i consumistes i qüestions de paregut tarannà. Vaig traure de la motxilla uns exemplars de l'últim número del butlletí mensual de Decidim i els vaig repartir. Una de les persones, en recollir-ho, em va assenyalar immediatament la fotografia que apareixia al centre de l'editorial –un conegut cartell que diu ‘Sí al valencià’– tot dient-me: “¿Pero al castellano también, no?”. Més enllà dels arguments que vaig utilitzar i que anaven explícits a la mateixa editorial, vaig pensar que, si un amic prou sensat reaccionava així davant d'un simple ‘Sí al valencià’, és que tenim un problema de difícil o improbable solució amb els actuals paràmetres sobre la realitat lingüística.

Aquesta cita cobra més valor en les darreres setmanes i mesos, ja que continuem assistint a una escandalosa campanya de l'extrema dreta política, mediàtica i ideològica contra els drets de les dones i les encara molt insuficients mesures d'igualtat real i contra les violències masclistes. Però ja no s'acontenten a atacar els drets de les dones, han ampliat els seus objectius a la comunitat LGTBI, als drets nacionals, culturals, civils i polítics, a les persones usuàries de les llengües minoritzades i ara han fet un pas més atacant la llibertat de càtedra del professorat i els drets de l'alumnat amb la malaltissa i medieval proposta del "veto parental". Són capaços de privar els seus fills i filles d’una educació no crispada, igualitària i del coneixement de les llengües, del dret a l’educació. Fan bandera de la ignorància, el millor pa i circ que es coneix.