Quan s’acaba la collita de la taronja, les ajudes que poden percebre els collidors són molt inferiors a les que tenen els que participen en la collita de l’oliva.

El dret d'autodeterminació dels pobles, el dret a la independència, forma part del que es considera democràcia i això és el que s'està jutjant a Madrid com si fora un delicte.

Sense sentir entusiasme per ell, Azaña és per a mi un polític que m´inspira respecte, almenys en allò referent a l´encaix territorial de Catalunya. Com a principal líder de la primera etapa de la Segona República va fer front al problema que representava, en un ambient com l´espanyol, haver de concedir un cert poder polític a una part del territori.

Avui a penes s'usa però hi hagué un temps en què era freqüent parlar de la cultureta o el món de la cultureta amb el to de menyspreu que acompanya certs diminutius. L'etiqueta, molt de moda al final del franquisme, no la inventaren els enemics tàcits o declarats de la cultura del país, o de la cultura i el país, que en el millor dels casos no hi veien més que innòcues expressions de folklore regional ben entès i persistències antropològiques destinades als museus, però no una cultura viva, ni tan sols sota la forma de diminutiva broma. Degueren crear-la, doncs, els mateixos que havien assumit a correcuita i d'una manera superficial, merament programàtica, les ensenyances de Fuster i els seus companys de generació però que en el fons no confiaven gaire en la cultura (sense diminutius) com a alçaprem indispensable en la construcció nacional i social. Fora del binomi llengua-cultura concebut en els termes elementals i urgents de l'esforç militant s'estenia la terra desconeguda de la creació artística, el pensament o la investigació científica. Al costat de la sacralització dels grans mites de la cultura pròpia, situats en un passat més o menys remot o reduïts a la succinta trinitat de vegades ampliada a quadrilàter, hi havia aquella desconfiança de fons que suggeria el terme cultureta. Era, sí, també una manera d'abaixar els fums de certes petulàncies, de practicar el sa exercici de l'autoironia, però ni que fos de retruc s'hi expressaven alhora velades crítiques al predomini que la cultura (generalment usada en la seua versió més esquifida) semblava representar en tota la tramoia antifranquista. Les relacions entre política i cultura, al País Valencià com a tot arreu, en creure's acomplit el mínim decòrum democràtic del (re)canvi de règim, començaven a presentar les esquerdes que produeixen els malentesos i la dificultat de comprensió dels fenòmens socials.