Ens hem de remuntar als anys de la guerra de 1936/1939 per trobar un precedent a això d'ara. Aquells anys fatídics no va haver-hi festes de moros i cristians a Alcoi. Deuen ser ja ben poques les persones que ho van viure i se'n recorden. No sé si n'hi ha hagut més, de parèntesis com aquell, d'ençà que tenim notícia de la festa, documentada almenys des del segle XVI.

Llig en alguns mitjans que l'exèrcit espanyol és la institució més ben valorada pels ciutadans de l'estat (així, en masculí plural i a l'engròs) en l'actual crisi del coronavirus. Done per descomptada la mà no gens innocent que afaiçona segons quines enquestes en segons quins temps de guerra o pau, entre segons quin personal, amb segons quines segones intencions amagades sota l'aparent indagació objectiva d'una certa realitat històrica i social. Que les enquestes les carrega el dimoni, vaja. Amén. Tot i les meues inveterades suspicàcies, conec el pa que s'hi dona, entre les majories democràtiques (desmemoritzades i emmordassades, afegirem), de manera que em pessigue amb insistència el braç per assegurar-me que no estic somiant. A fi de comptes he vist moltes vegades les multituds enfervorides assistir a desfilades i exhibicions d'ardor patriòtic i aplaudir la mateixa música militar que a mi em reté, com a Brassens, en la dolçor del llit.

Portem ja algun temps tancats a casa, temps que ens obliga a la reflexió, encara que siga en un parèntesi entre el soroll ensordidor de les xarxes socials i les seues "fakes", l'allau d'informació diària sobre la situació de baixes i contagis, les noticies i els programes cridaners, escarotats i manipuladors de les televisions i ràdios, les lectures de llibres endarrerits, la cura de xiquetes, xiquets i persones malaltes a casa mentre l'ERTO entra per la finestra i qualsevol altra situació de les milers que s'estaran produint de forma extraordinària.

Crec que la primera vegada que es va popularitzar aquesta expressió, “salvar vides”, va ser arran els atemptats de les torres bessones al 2011. Des de llavors la propaganda ianqui primer i després tothom fa servir aquesta expressió per a tot. Salvar vides en qualsevol circumstància? No, sols en aquelles que tenen èpica, que són curtes en el temps, i ocorren envoltades de gran parafernàlia mediàtica; i sols per a vides d’occidentals. Ara, qualsevol acció és molt important per a salvar vides al mig de la crisi de la COVID-19, Tothom s’afanya a salvar vides. La crisi passarà i la gent seguirà morint, avui continua morint, per causes absolutament evitables, per exemple la tuberculosi o la malària, o la fam o la violència política. Però sembla que aquestes vides no paga la pena salvar-les.