×

Avís

JUser: :_load: No es pot carregar a l`usuari amb id: 681
Divendres, 18 Octubre 2013 02:00

"El País Valencià necessita una simfonia" per Núria Arnau

Escrit per

Article publicat a "La Veu del País Valencià" el 15 d'octubre de 2013. Núria Arnau és secretària general d'Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV).

El titular de l’entrevista d’un diari digital a la dirigent de Compromís, Mònica Oltra, ha fet que començara gratament la seua lectura per l’afirmació que “Si algú té raons econòmiques per independitzar-se som els valencians. Som els més mal finançats i els més injustament tractats. Ens sobren motius per a estar enfadats amb l'Estat espanyol”. Amb tot, avançant la lectura pel cos de la notícia, em cauen al damunt les constatacions i els “peròs”: seguim diferint amb estratègies, objectius i, fins i tot, en la praxi política, però no vull parlar del que ens diferencia sinó dels que ens apropa.

a dos anys que em convidaren com a secretària general d’Esquerra Republicana del País Valencià al darrer congrés d’Iniciativa del Poble Valencià i, en el seu discurs de cloenda, Oltra parlà molt de la utilització del llenguatge polític, de l’èxit de la dreta en aconseguir que empràrem tant la seua terminologia com els seus conceptes, o es referia al llibre de Lakoff No penses en un elefant  i ara constate que el llenguatge d’Oltra comença a assemblar-se prou al meu _ al del valencianisme republicà_ i, això, em congratula perquè de vegades pensava que Compromís patia una indefinició ideològica. M’explique, indefinició motivada per la pretensió d’abastar un fum de definicions i “pluralitats”, tantes que m’aclaparaven i no n’entenia el resultat.
 
Oltra parla, ara, del maltracte fiscal al que ens sotmet Espanya, mentre que a Esquerra Republicana del País Valencià li diem espoli fiscal i portem denunciant des de fa més d’una dècada els efectes que patim els valencians per ser una colònia tributària d’Espanya. A hores d’ara ja el reconeixen moltes, diverses, veus per reclamar un millor finançament i, així, resulta fantàstic escoltat de líders d’altres organitzacions com Ximo Puig del PSOE valencià o de sectors conservadors empresarials, o saber que el mateix Molt Honorable Fabra està disposat a l’acció poc novedosa de baixar-se els pantalons davant de Madrid.
 
Altres solucions proposades per dirigents de Compromís davant d’aquest greuge passen per reclamar un “Concert econòmic responsable” amb l’Estat espanyol, cosa que podria ser una (feble) alternativa ja que l’espanyol es caracteritza per ser un estat _ tant amb governs d’esquerra com de dretes_ sord a aquestes reivindicacions més enllà de la asimetria negre sobre blanc en la Constitución española dels territoris forals basc o navarrés.
 
La nostra solució, la de la gent d’Esquerra Republicana, consisteix a reclamar la sobirania fiscal, és a dir, recaptar i administrar nosaltres els nostres propis impostos per a després ser solidaris amb qui decidim, mai amb qui ens ho imposen ni al preu que altres ho decidisquen. I per arribar a aixó cal deixar de ser objecte polític d’un estat que ja hem quedat que ens ofega econòmicament per passar a ser subjecte polític. De nou la “coincidència” terminològica en aquesta entrevista, tot i que ara la feia Oltra en referència al protagonisme de les dones al capdavant d’organitzacions i moviments socials i polítics. Doncs sí, el subjecte polític hem de ser les dones però també els homes, tots els valencians i valencianes, tots els qui vivim al País Valencià per decidir quin futur polític volem: volem exercir el nostre Dret a Decidir del que ja existeix una plataforma al País Valencià amb un manifest signat per alguns companys i companyes d’Oltra. El fet que se n’haja assabentat per la premsa (com diuen explicà ella mateixa en un acte a l’Olleria), em fa recomanar-li que al si de la seua Coalició fora bo d’iniciar-ne el debat.
 
També coincidim que cal traure al PP del capdavant de les nostres institucions, una realitat reflectida per totes les enquestes; més tard però, l’eufòria conseqüent no hauria d’esdevindre decepció en gestionar la misèria de 20 anys de malgovern amb canvis polítics superficials, mentre l’Estat espanyol es desfoga i venja amb nosaltres els valencians davant d’una Catalunya que camina cap a la seua llibertat. Cal que fem pedagogia perquè els i les ciutadanes valencianes deixem d’ofrenar noves glòries perquè als valencians ja no ens queda res a ofrenar com a regió espoliada i amb els pilars de l'Estat del benestar dinamitats.
 
I encara més terminologia per buscar complicitats: Comunitat Valenciana per anomenar-nos, un nom estúpid en paraules del seu “inventor”, és posar fi a la consciència i la voluntat de ser poble. Anorreador i promogut institucionalment, continuat per feblesa i pors d’altres. Si som una comunitat és política: el nostre país s’anomena País Valencià, amb institucions històriques pròpies i amb una ciutadania que ha d’alliberar-se amb ferramentes democràtiques tant del govern “sucursal” com del “central”.
 
Començava amb voluntat de parlar de coincidències i hem vist que en tenim, amb diferents nivells d’acord o amb estratègies diferents. I considere que han de ser, més que entre totes dues, uns punts de trobada de molts i moltes valencianes, del valencianisme polític en definitiva, un punts bàsics, principals, mínims, que ja he avançat, per defugir debats esterils. Cal que busquem un punt de partida per començar un camí que potser més endavant es bifurcarà. Jo particularment seguiré treballant per convèncer que la majoria vinga pel que jo vull circular però, ara per ara, al País Valencià estem en la sortida.
 
Em ve al cap el títol del magnífic documental que repassava la música en valencià:  “València necessita una cançò” i potser al País Valencià li cal una simfonia de la que acabe d’esbossar com pot ser la partitura i si ens trobem conjuntament per assajar, tota la gent amb voluntat de compondre-la i interpretar-la, encara que amb instruments diferents, acabarem afinant i posant als nostres conciutadans dempeus.