Imprimir aquesta pàgina
Dilluns, 02 Maig 2022 09:08

De nou, el diari La Veu del País Valencià!

Escrit per Antoni Infante
De nou, el diari La Veu del País Valencià! Diari La Veu del País Valencià

Valorar les diverses dimensions del que suposa per al nostre País i la nostra llengua la recuperació del Diari La Veu del País Valencià és una fita important per a comprendre en quina situació ens trobem entre la persistència conscient per continuar sent valencians i valencianes en tant que poble diferenciat o ser simplement una regió d'Espanya, desnaturalitzada, una mena de gran platja i passeig marítim al final de la Gran Via madrilenya i l'M30 (i M40, M50, M60...) i l'autovia del Mediterrani.

Fa catorze mesos, en aquest article explicava entre altres qüestions que: El Diari La Veu i els seus inspiradors, fonamentalment Moisès Vizcaino, han patit un veritable viacrucis gairebé des del seu naixement, primer amputant-li la referència al País Valencià de la seua capçalera, després amb la imposició d'una direcció i línia editorial i el veto a determinats articulistes o línies d'opinió, a continuació el buit econòmic, negant-li la publicitat institucional compromesa i a la qual tenia dret com qualsevol altre mitjà, i, per acabar, l'atac des de l'administració perifèrica de l'estat mitjançant l'acta de la TGSS. Tot massa decebedor en aquesta època botànica.

Que al nostre País no hi haguera un diari en valencià i que quan aquest apareix de la mà de la societat civil, seguint l'espurna de la iniciativa privada, trobe tota mena de traves, fins al punt d'haver estat a un pas del tancament, reflecteix alguna cosa que va més enllà de la situació creada per la imposició castellanitzadora impulsada per l'Estat. El tema de fons va més enllà del foc amic i de les dinàmiques nascudes del cofoisme polític i més enllà de les tàctiques electorals de curta volada. Al meu entendre, al País Valencià la problemàtica lingüística -i per extensió la mediàtica-, a més de respondre al resultat de la imposició i la substitució cultural, també reflecteix el conflicte que emana de la lluita de classes en les seues variants de conflicte intern valencià i de conflicte entre l'economia endògena i el model que ens imposen des de les elits de l'Estat.

Per dir-ho en altres paraules: la globalitat de les polítiques lingüístiques i culturals que ens han imposat des de Felip V fins als nostres dies, tenen com a objectiu últim afavorir la construcció d'un model economicosocial regional, supeditat primer als interessos econòmics de la monarquia i l'aristocràcia, i després al capital «espanyol» o forà que actua simbiòticament amb els aparells de l'Estat. El resultat no és només que estiguem infrafinançats i espoliats, sinó que ha comportat la modulació del nostre teixit econòmic fins a supeditar-lo completament al capitalisme extractivista que practica i ens imposa Espanya.

Joan Fuster ho deia molt millor i sintèticament en aquella frase tan reiterada com, al meu entendre, poc compresa: «El País Valencià serà d'esquerres o no serà». La frase exemplifica molt encertadament el conflicte social i econòmic del País Valencià envers l'Estat, però també el conflicte de classes i nacional al nostre País, amb un element qualitativament diferent a altres territoris: a casa nostra les elits econòmiques havien renunciat d'antuvi a ser i comportar-se com a classe nacional i maldaven, ja des del quatre-cents, per inserir-se entre les elits de la monarquia castellana primer i de l'estat espanyol des del segle XIX. La batalla d'Almansa de 1707, que ara commemorem, i el resultat de la guerra de Successió, van estar determinants per al futur, però per a nosaltres no van estar l'inici d'un procés sinó la seua consolidació històrica.

Aquesta renúncia, almenys al principi, no és tant el resultat d'una decisió política conscient com el resultat material i concret de com es va anar configurant el nostre País. Amb la conquesta cristiana, el prestigi del català com a llengua de l'elit conqueridora va estar capaç d'imposar-se i d'homogeneïtzar l'allau de les onades repobladores que van constituir la base social de l'antic Regne Valencià. Des d'aquest punt de vista, podem afirmar la catalanitat del País Valencià. Però també cal dir, com així ha estat reflectit per diversos1 historiadors/es, que la complexitat de la conquesta, amb un conflicte de més de cent anys entre la corona del casal de Barcelona i la noblesa aragonesa, va donar lloc a un regne valencià culturalment i lingüísticament català, això no obstant, socialment híbrid, amb una major preeminència del règim feudal i del poder nobiliari. En aquest model està la gènesi de bona part dels nostres problemes lingüístics i de la nostra singularitat nacional.

Aquest fet, que suposa de facto l'excisió nacional entre les elits i el poble en general i la renúncia de les elits a actuar com a classe nacional, s'ha vist fins ara, per bona part del nacionalisme/sobiranisme/independentisme polític valencià, com una enorme dificultat que calia superar. Aquestes expressions polítiques van caure amb diverses ocasions i amb diversos matisos en la falsa drecera d'intentar substituir la manca de consciència nacional valenciana de la burgesia autòctona, defensant -i practicant quan els era possible- polítiques discursives, econòmiques i socials adients als interessos de classe burgesos i, per tant, entrant en contradicció amb els interessos de la majoria social. Aquestes polítiques han estat defensades sovint atenent al mantra que el País Valencià és un país de classes mitjanes. Un mantra desmentit amb rotunditat i rigorositat acadèmica en el llibre de Rafael Castelló-Cogollos Camins d'incertesa i frustració. Les classes mitjanes valencianes (2004-2018), on s'afirma: «Així doncs, la narrativa que ens presenta la societat valenciana com a terra de classes mitjanes és un discurs fal·laç, pel que fa a la distribució de la propietat dels mitjans de producció. El "Levante Feliç" és en realitat terra d'assalariats i assalariades, subjectes a les relacions de producció capitalistes, potser més encara que a la resta d'Espanya».

Crec que ens seria molt més útil i coherent amb la nostra història, assumir sense cap mena de complexos que la qüestió nacional i la qüestió social al País Valencià són dues cares de la mateixa moneda. Assumir que si volem assolir una majoria social, nacional i lingüísticament conscient, haurem d'esmerçar els esforços en lligar totes dues reivindicacions de llarg abast i dotar-nos-en d'una praxi programàtica, política i comunicativa, firmament enfocada a aquests objectius.

És des d'aquesta visió on cobra tot el seu sentit la necessitat d'un marc mediàtic i comunicatiu propi del País Valencià, des del País Valencià i en clau d'apoderament nacional i social de les classes populars del País Valencià. Tot i això, tenint ben present que el nostre país forma part d'un àmbit lingüístic conformat potencialment per més de catorze milions de catalanoparlants. La capacitat de persistència del nucli fundador del Diari La Veu del País Valencià, el fet d'haver aguantat el projecte contra tot pronòstic durant la travessia del desert amb la capçalera Nosaltres La Veu, i de ressorgir ara de nou com Au Fènix, uns mesos més tard -tot donant-li cabuda generosa a persones afins als partits que tant inútilment com negativament es van comportar per tal de controlar-lo o en cas contrari afonar-lo, és la prova més palpable de l'existència empírica d'un substrat nacional valencià, que encara té la fortalesa suficient per a condicionar les polítiques al nostre País. De nosaltres depén alimentar aquest substrat cap a un esdevenidor més ple i satisfactori o pel contrari continuar amb politiquetes de curta volada i grandioses renúncies.

Llarga i plena vida al Diari La Veu del País Valencià.

Article publicat en Diari La Veu del País Valencià

1 Entre altres Antoni Furió, a la seua «Història del País Valencià»

Articles relacionats (per etiqueta)