Divendres, 18 Febrer 2022 13:37

Aquella primavera, aquest hivern

Escrit per Manel Rodríguez-Castelló
Aquella primavera, aquest hivern Nosaltres la Veu

Fa almenys una setmana que se'n parla. La que ràpidament fou batejada com la Primavera Valenciana ha fet deu anys, número redó que convida a la reflexió i al balanç. Que són precisament el que un modestament troba a faltar en la majoria dels articles que se li han dedicat, entre la ingenuïtat i el panegíric.

O inspirats en la no gens dissimulada voluntat d'assimiliar aquella contestació als interessos propis de part o partit i de practicar, per contrast amb les circumstàncies que la van provocar, l'autobombo personal o històric, que al final són el mateix. I ja estem ací de nou, fent fugina de responsabilitats (els qui en tenen, que de savis doctors en sociologia, pel que es veu, el país en va ple), traient conclusions previsibles per corroborar les pròpies intuïcions, sovint indestriables dels interessos més prosaics. La maniobra consisteix a situar en aquell moviment l'origen de la pròpia hegemonia electoral, gràcies a la qual el País Valencià va canviar de la nit al dia les pràctiques mafioses amb què el PP governava per entrar en un nou cicle de plenitud democràtica i pau social. Difícils de demostrar causes i efectes, atès que les eleccions que canviarien el color polític del país tindrien lloc tres anys després d'aquells fets. Sembla com si l'esclat primaveral que protagonitzaren (sobretot) el joves (sobretot) estudiants de (sobretot) la ciutat de València, i que qüestionava molt més que les bèsties retallades en serveis socials i drets, vingués del no-res i tingués com a fi únic llevar els uns i posar-hi els altres per tal que els professionals de la política acabassen arreglant tot aquell destarifo. S'agrana així cap a casa i es desactiva la part més creativa i radical (d'arrel, sí) i el sentit últim de tot allò que, com és obvi, fou més explícit en l'expressió de les negacions que en la de les afirmacions. Mal servei a la causa democràtica i a la memòria històrica. Però el poder de torn sol actuar així per legitimar-se: integrar la part més innòcua i superficial dels moviments, posar-se darrere de banderes i maneres oblidades al traster, xuplar la roda de l'èxit i penjar-se les medalles.

Ningú, doncs, no té dret d'apropiar-se de cap primavera sense embrutar-se les mans, perquè l'únic i exclusiu protagonista i hereu d'aquella revolta efímera fou la joventut i el poble anònim, la multitud autoorganitzada i decidida a trencar pors i inèrcies. Ni ningú no podrà arreplegar amb bonics canals institucionals tota l'aigua que porten els rius populars de l'entusiasme per canviar les coses i que de tant en tant, com en els breus dies de la primavera de 2012, se n'ixen de mare. Ni convertir l'experiència de la revolta en un museu de cera. El que llavors la generació d'estudiants de secundària que va encendre la metxa i aguantar les porres indiscriminades del poder va fer va ser caure en l'evidència que aquesta democràcia no era com la pintaven, com la pinten. Que, en efecte, érem els enemics, per molt que pretenguéssem no ser-ho, del poder que representaven aquells policies i els seus comandaments a les casernes i als despatxos. La lliçó fou amarga però impagable, una entrada a hòsties en el món de la responsabilitat i la consciència política. I no, tota aquella injustícia, no l'arreglaren les urnes, que han deixat intactes els abusos policials i les responsabilitats polítiques. Es parla molt de la Primavera, desactivada com a revulsiu, i poc de la Intifalla que va saber ocupar el sagrari faller exclusiu de la dreta, que va oposar els llibres i els crits de protesta a la burrera institucional que monopolitzava el balcó de l'Ajuntament. La brutalitat policial (que és la de l'estat, convé no oblidar-ho) descarregada sobre joves indefensos pels carrers de València no seria més que la continuïtat d'una mateixa injustícia històrica i avantsala del que després s'escamparia com un xapapote per tot Catalunya contra la seua lluita democràtica per l'autodeterminació. I es repetiria cada vegada que, en l'hivern enterc d'un règim corcat, grups de ciutadans es neguen a l'obediència deguda i la impassibilitat del ramat. Com a Pego l'octubre de 2020, quan els joves defensaren el poble de l'atac d'un grup de nazis forasters, i on com sol passar en qualsevol hivern, la policia apallissa els manifestants i protegeix els agressors i la fiscalia ho afina demanant 9 anys de presó per a 14 joves defensors de la llibertat. Les llums bellíssimes d'aquella primavera de 2012 no poden servir per ocultar la insistència de l'hivern d'ara, la cruesa amb què el feixisme es blanqueja i la injustícia es perpetua. Fou a València fa deu anys, és a Pego avui, a les 19.00. A aquests hiverns han de seguir noves primaveres que apliquen les lliçons de tantes lluites.

Article publicat en Nosaltres la Veu