Aquests dies era l’Agència Europea pels Drets Fonamentals la que alertava sobre els dèficits de control parlamentari durant l’estat d’alarma: «Els governs han de retre comptes». Sembla que en fa una eternitat, però ara fa justament un any que els militars i policies d’alt rang eren introduïts pel govern espanyol en les nostres llars, i amb el seu caspós llenguatge casernari ens comminaven a disciplinar-nos no només a compte de la COVID-19 sinó també amb menyscabament de la resta dels nostres drets civils i polítics. Com que militars i policies no reparen gaire en subtileses, van aprofitar l’estat d’alarma per a campar lliurement pels nostres pobles i ciutats. Havien descobert que hi havia altres formes de fer el 23F. Un any més tard, el resultat més visible de tot allò ha estat l’intent de criminalització del feminisme i la prohibició de la manifestació del 8M a Madrid, però més discretament se n’han ressentit el conjunt de les llibertats fonamentals, i el gran mag de l’equilibrisme polític es consolida com a president del govern espanyol i com a gran guardià de la centralitat política, obviant que ell mateix, en els temes més importants, ha ajudat a escorar tot el mapa polític cap a la dreta.
S’hi podrà objectar, no sense una certa raó, que la dinàmica aplicada ací a compte de la pandèmia ha estat molt semblant a la de la resta d’estats del nostre entorn europeu i fins i tot de la resta del món. Sense entrar ara en les diferents estratègies dissenyades per fer front a la COVID-19 en les diverses zones geopolítiques, com ja vaig fer en un anterior article, sí crec que convé mirar d’explicar la raó de fons que ha portat els estats europeus i nord-americans i d’altres dins el seu espai d’influència a utilitzar la crisi pandèmica per atacar el marc general de les llibertats públiques. La raó de fons no és altra que intentar trobar una eixida a la continuada crisi del capital, que no ha superat la crisi del 2008 i que continua (i continuarà) sent incapaç de restablir la taxa de guanys (a no confondre amb les xifres de guanys) a les seues inversions i que imposa les seues condicions als estats, reduint-los cada dia més a la mera funció de mantenidors de l’ordre social i dels mecanismes fiscals i econòmics per a garantir els transvasaments d’ingents sumes de recursos econòmics del treball (el conjunt de la ciutadania en tant que treballadors/es, productors/es i aportadors/es d’impostos) al capital (la suma de les grans corporacions financeres/industrials).
De fet ja estem veient com, d’una banda, entre els diversos estats europeus (fonamentalment Alemanya), han destinat ja uns 3,1 bilions d’euros a ajudes directes a les empreses, mentre les grans inversions previstes per la UE amb els fons de recuperació (750.000 milions €) i el pla Biden, aprovat als EUA (1,9 bilions de dòlars) seran canalitzades també molt majoritàriament a través de les grans corporacions financeres/industrials, i com, d’altra banda, els mateixos estats miren d’introduir modificacions jurídiques per a retallar els ja febles sistemes de garanties laborals i cobertures socials. Són dues cares de la mateixa moneda: més ajudes per al capital i rebaixes de drets i prestacions per a la majoria dels treballadors i treballadores independentment de la seua forma jurídica (assalariats/des, precaritzades, autònoms o falsos autònoms, cooperatives i xicotetes empreses, etc.). És evident que per a poder assolir aquests objectius, la pandèmia ha sigut una bona oportunitat a l’hora de justificar unes mesures que sense una crisi d’aquestes dimensions haurien provocat una major resistència social, sindical i política.
Tenim un panorama certament preocupant davant nostre, però també molt encobert per l’allau de notícies i pseudonotícies sobre la pandèmia. La crisi quasi permanent del sistema capitalista, reflex de la seua despietada naturalesa, que anteposa sempre els interessos privats de la minoria privilegiada; els papers dels estats, que enforteixen el seu rol com a repressors/disciplinadors del conjunt de la ciutadania per desarmar les lluites populars i democràtiques i assegurar un transvasament permanent de capital públic als grans conglomerats financers-empresarials; una gestió de la pandèmia realment existent que segueix de manera acrítica les directrius de les grans companyes farmacèutiques i que passarà a la història dels horrors, amb milers i milers de persones mortes, quan en molts altres estats d’Àsia i Centreamèrica ja havien demostrat quin era el camí més efectiu (l’aïllament complet durant un curt període de temps). Ací s’ha imposat des d’un començament la lògica de salvar primer l’economia i després el que es puga, cosa que ens ha llançat per un tobogan de restriccions i obertures parcials cap a successives onades pandèmiques que, a més de les afeccions i les persones mortes, genera un estat de por, angoixa i manca de perspectives. I a més, amb la contradicció d’un resultat molt dolent pel que fa als resultats econòmics, quan precisament s’havia sacrificat tot en funció de l’economia.
Certament el binomi negacionisme-extrema dreta ha vingut com anell al dit per continuar aplicant unes polítiques econòmiques, socials i sanitàries absolutament contràries als interessos de la majoria de gent, amb l’agreujant que és molt dificultós poder-les criticar i combatre pel perill evident de l’anatematització com a l’edat mitjana es feia per condemnar per heretgia, blasfèmia o bruixeria.
Amb tot i això no ens hi hem de resignar, ans al contrari, perquè l’única opció humanament raonable és oposar-se a aquesta bogeria que volen presentar-nos com l’única racionalitat possible, però que només observant-ne les xifres, se’ns revela com la irracionalitat palmària que és, injusta, abocada a un fracàs que tan sols pot produir més dolor i desigualtats.
Publicat en elMón.cat