Imprimir aquesta pàgina
Dilluns, 08 Juliol 2019 11:56

Penúria

Escrit per Manel Rodríguez-Castelló
Penúria El País

Amb un to de tristesa no exempt de pessics d'agre humor, es lamentava en aquestes mateixes pàgines l'amic Francesc Pou de com la majoria de gent veu els escriptors ("eixos penjats que escriuen", segons la gràfica definició de l'autor). La displicència que Pou atribueix a la cambrera que va atendre un grup d'escriptors en un restaurant d'Altea ("¡Ah, ésos de la poesía!", en castellà, no per casualitat) és, efectivament, un símptoma molt significatiu del mal dels nostres dies, però no sempre s'expressa de manera tan clara. Diuen que la ignorància és molt atrevida, i ho és, sens dubte. 

Perquè només des de la més profunda ignorància i una indiscreció que fomenten els hàbits "comunicatius" d'avui, més uns grams de desimbolta innocència, es pot llançar un comentari com el transcrit i quedar-se tan tranquil·la, sense reparar en la seua naturalesa ofensiva. Ni que només fos per l'ús del demostratiu eixos, impersonalitzador i pejoratiu en aquest context, a ningú amb dos dits de front se li acudiria usar-lo, i menys destinat a la pròpia clientela. Aparellada a la desculturització programada dels nostres dies hi ha la manca radical d'educació, aquell trellat dels nostres majors, aquell coneixement insistent que havia de presidir els nostres actes. No ens enganyem, l'ignorant menyspreu envers els escriptors i la cultura en general no és fortuït. És més, gosaria dir que la penúria en què malviu la cultura a l'Estat espanyol (amb significatives diferències de grau segons els països) és la mostra més evident del fracàs democràtic. No crec que en aquest sentit el País Valencià siga cap excepció, com indiquen obstinadament els índex de lectura i altres paràmetres, a pesar que disposem (encara) d'una llengua i cultura pròpies, compartides i diferenciades, la preservació i foment de les quals ja és o hauria de ser un fenomen cultural de primera magnitud. Però sí, per a la majoria de la gent, els escriptors són extraterrestres, eixos de la poesia. ¿Podem dir-ne democràtica una societat despullada de cultura, d'abassegadora majoria d'il·letrats dedicats compulsivament a ingerir el fast food del manipulat espectacle multimèdia, desarrelada de savieses ancestrals, sense defenses davant la submissió progressiva i vertiginosa a les formes, actituds i valors que imposa un poder espuri i estrany? Es queixa amb raó Francesc Pou d'un fenomen molt vell que ací ningú no es pren la molèstia d'analitzar ni menys d'enfrontar i subvertir. A la política i l'estatus quo ja els va bé així, amb el foment de masses vacunades contra la cultura que voten el que els diuen cada cert temps, cada vegada més estranyats, més despersonalitzats. Uns per por i altres per pena, els uns maldant per desactivar el que la cultura té de crítica i revulsiu, de recerca i canvi, els altres col·locant-la en el florer innocu de rutinaris programes electorals i entaforant-la en la foscor dels museus. I promovent entre tots la indigència d'infrastructures i l'absència de projectes alliberadors de futur (vegen vostès À punt), matant la cultura a colps de subvenció de passarel·la, comprant clamorosos silencis còmplices. No ens enganyem, a l'Espanya pseudodemocràtica d'avui fa anys que va triomfar l'eslògan feixista del "menys llatí i més esport" en la forma subsidiària de la retransmissió televisiva i l'adscripció cavernària a la pàtria del futbol. I no es tracta, ben entès, de fer excloents fenòmens que pertanyen a àmbits distints, sinó de situar la cultura en el centre de l'activitat, l'intercanvi i l'horitzó social, com a element fonamental de la perfectibilitat humana. I els escriptors, en el lloc que els correspon, que no és el de la falsa sacralització del pedestal, el túmul funerari o el museu de rareres extraterrestres, sinó en el centre de la vida, els conflictes i les esperances. El dia que els pobles van deixar de llegir el periòdic, per entendre'ns, van perdre l'arma democràtica més important que tenien, la de la cultura. Si no hem entès això, no hem entès res.

 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 6 de juliol de 2019.]