Imprimir aquesta pàgina
Diumenge, 16 Juny 2019 14:01

El Maig del 68 que sacsejà a la Safor

Escrit per Vicent Cremades

El passat mes de novembre vaig assistir a un Congrés Internacional sobre el Maig del 68, celebrat en el Centre d’El Born de Barcelona, amb motiu del cinquantenari dels esdeveniments que al llarg de 1968 van commoure societats molt diverses de la geografia mundial a partir de les revoltes que es van produir a París.

Sota el títol de “La transcendència dels anys 68s a la comarca de la Safor. Repercussions i conseqüències posteriors”, la meua ponència feia una anàlisi dels esdeveniments del Maig del 68s tant en el marc internacional com a Espanya, si bé en el present article només em centraré en la comarca de la Safor.

En aquest període, la lluita contra la dictadura franquista s’anava ampliant al mateix temps que la repressió franquista s’incrementava. Tanmateix la joventut, que no havia viscut la guerra civil, deixava de banda la por i s'implicava més personalment en els canvis socials i polítics, enmig d’una gran efervescència cultural. En conseqüència, a tot Espanya naix un moviment estudiantil cada cop més radicalitzat. Pel que fa a la Safor, centenars d'estudiants, amb les noves condicions socials i econòmiques en què vivien els seus pares, emprenen el camí cap a la capital per fer els seus estudis universitaris. En tornar novament a la comarca, aquests joves tenen un to més crític i contestatari.

Volem deixar constància dels testimonis d’alguns saforencs que visqueren en primera línea els fets de París:

            - Joan Pastor, de Bellreguard, tenia en aquell moment 27 anys, vivia prop del “Quartier Latin” de Paris, on tenien lloc cada dia les lluites i els enfrontaments entre estudiants i la polícia. D’aquesta manera va ser testimoni i alhora actor.

            - Batiste Bofí, de Xeraco, es va iniciar en la militància política a París a principis dels 60 i va entrar en el PCE l’any 1963. El mes de maig del 68 va participar en primera línia en tot el moviment de protesta.         

            - Paco Camarena, de Gandia, va arribar a Paris l’any 1958. Deu anys després, el mes de maig, va estar present a la Sorbona durant la segona vegada que es va ocupar. Al seu parer, el paper dels intel·lectuals en la preparació dels fets del maig del 68 va ser molt important.

            - Vicent Monrabal, de Gandia. Segons ens relata el seu germà Suso, als 17 anys va veure que l’ambient de Gandia l’asfixiava i l’any 1967 se’n va a París on vivia una germana del pare. En començar el malestar social, desapareix de casa durant 10 dies, vivint al peu del carrer tot aquest moviment.

            - El pare escolapi Enric Ferrer, de Gandia, comentava que, l’any 1968, va fer el llarg camí cap a París en un autobús freqüentat pel nostres paisans emigrants. Ell reconeix que: “Aquella joventut va trencar molts convencionalismes, però no les estructures fonamentals del poder polític i econòmic...”

            - Didín Puig diu que en els esdeveniments del Maig del 68  havia tingut la sort de viure un dels moments més important del segle XX: el Maig del 68, justament quan havia decidit estudiar periodisme, després d’haver residit durant huit anys a París.

Aquests fets repercutiren a la Safor dins dels àmbits social i cultural, i aviat es barrejarien amb les inquietuds  polítiques, començant una nova etapa en la història de la nostra comarca.

L'any 1968 naix la llibreria Concret Llibres, situada al cèntric carrer de la Puríssima, que aglutinava el moviment nacionalista i progressista de tots aquests anys. A més a més, a la placeta del segó, es va fundar la llibreria Líder, al front de la seua gerència es trobava Toni Reig, més conegut comToni Petroff, militant del PCE. A Oliva, destaquem el paper de la llibreria La Fona, fundada per Vicent Vejambre i Paco Llopis.

Un símbol del canvi polític i social a la Safor també és que l’any 1969, a l’Escola Pia, el Pare Vicent Faus comença a fer misses en valencià i també a donar classes de valencià, de manera oberta i pública.    

A nivell musical, l'any 1968 va tindre lloc a Gandia el primer recital de Raimon, un dels primers representants d’aquell fenomen conegut com a Nova Cançó. I l’any 1971, Joan Climent va dur el primer recital d’Ovidi Montllor al Centre Parroquial de Crist Rei de Gandia.

A la comarca destacava com a cantant Araceli Banyuls, que l’any 1971 va rebre el premi del festival “Noves Veus” a Barcelona. De vegades actuava acompanyada per Joan Pellicer, de Bellreguard. Recordem que la cantant i compositora Carme Girau, de Simat de la Valldigna, va formar part de la Nova Cançó, i en l’any 1964 s’integrà al grup dels Setze Jutges. A mitjans dels anys 70 es va constituir el grup de música folk La Sopa.

A quasi tots els pobles de la comarca se celebraven aplecs de música, entre els quals destaquem, per la seua importància, els organitzats pels joves de Bellreguard, una cita ineludible de la progressia, la contestació política i el nacionalisme valencià.     

A partir de 1975 va començar a actuar Al Tall, un grup que obri el camí a un nou folk al nostre País, amb l’encert de lligar la tradició de la música popular amb l’àmplia tradició mediterrània i, evidentment, les inquietuds socials i polítiques del moment..

En l’àmbit del teatre, l’any 1970 es crea, al Grau de Gandia, el Grup de Teatre Parroquial, més endavant anomenat Grup Sotavent. En l’any 1972, a Gandia, va iniciar les seues activitats el Pluja Teatre, el grup més destacat de la Safor. A Bellreguard,a meitat del juny de l'any 1969, es reuneixen diversos joves amb Pere Cremades, persona innovadora en les seues idees i molt interessada pel teatre.

L'any 1967 apareix la revista Estropicios E., ciclostilada, de caràcter literari, cultural i polític. Estava impulsada per una joventut inquieta i funcionava de manera clandestina. Malgrat l’efervescència que es vivia, la censura encara era molt poderosa va fer que desapareguera l'any 1968. A més a més, van eixir altres revistes alternatives com El Dàtil,  Intent, Guaita, Ullal.       

En l’àmbit de les associacions, a partir de la dècada dels anys 60 comença a desenvolupar-se un moviment associatiu d'entitats juvenils que fugia del desert cultural que provocà el franquisme i les joventuts de l'OJE. A tall d'exemple, podríem indicar l'Ateneo Juvenil, l'Ateneo Filarmónico, el Centre Excursionista i el cine club Ducal. La majoria d'actes es feien al voltant dels locals parroquials, impulsats per molts rectors renovadors que, animats per les resolucions del Concili Segon del Vaticà, també es mostraven partidaris dels canvis.

L'any 1970 es funda el Pau Club a la parròquia de Crist Rei de Gandia. També va destacar per la seua importància el Club Terra Jove, situat al col·legi de les Mares Esclaves del Sagrats Cor de Jesús de Benirredrà.

En l’àmbit polític, l'any 1968 la Falange va presentar un dels seus últims actes amb una concentració “d'afirmació patriòtica” al cinema Serrano de Gandia.

Al final dels seixanta, una oposició clandestina comença a sorgir amb gran força. L’any 1971 naix Germania Socialista de la mà de Josep Vicent Marqués. Aquesta organització, que combina nova esquerra i nacionalisme, tindrà un ressò als diferents pobles de la comarca, en especial a Oliva i Piles. A finals de 1973 es van crear els Grups d'Acció i Reflexió Socialista (GARS), i més endavant el primer Partit Socialista del País Valencià (1974).

A la Safor es va crear una sèrie d’instàncies unitàries per aglutinar totes les forces de l'oposició i portar avant una unitat en la lluita per la democràcia. És així com es crec la FUT (Front per la Unitat dels Treballadors).

El 5 de desembre de l'any 1976, quan ja havia mort Franco, i després d'un llarg i tens debat, el PCE al País Valencià va canviar de denominació per passar a anomenar-se PCPV. El canvi va ser una victòria del moviment nacionalista. Tanmateix molt aviat es va produir un enfrontament entre el sector renovador i el sector prosoviètic i ortodox. A nivell de la Safor, l'agrupació de Xeraco, en la qual militava el responsable comarcal, Batiste Bofí, va abandonar el PCPV per integrar-se en la UPV.

L’efecte crida del Maig del 68 va tindre lloc a diversos pobles de la comarca. A principis de la dècada dels setanta, alguns joves anaren a estudiar a ciutats europees on es relacionaren amb els emigrants i els exiliats. Entre ells volem destacar a Paqui Llopis, que va arribar a París l’any 1972 i va començar els estudis de sociologia a la Universitat de Vincennes. Ferran Cremades comentava que l’elecció del viatge era una necessitat quasi biològica. Entre altres coses perquè et posava en contacte amb el món de les tendències renovadores i de les avantguardes. París fou la seua ciutat escollida. Jo mateix, amb el seu cosí Pere Cremades, il·lusionats en  transformar la societat, vaig anar a estudiar Sociologia a la Universitat de París V, depenent de la Universitat de la Sorbona, el curs 1970-1971.

En unes visites a l’arxiu de Gandia, descobrim que el setmanari Ciudad publica diversos articles sobre els fets del Maig del 68. Mentre que al setmanari El Tossal, de caràcter més progressista, no hem trobat cap referència a aquests fets.                       

Remarcar que dos escriptors que pertanyen a una generació anterior, ens mostren alguna indicació sobre el Maig del 68. Gonçal Castelló (Gandia, 1912), molt compromès políticament i d’una narrativa amb marcat caràcter autobiogràfic, ens relata que “una nova i jove generació que sabia ben bé que alguna cosa s’havia produït en el Maig Francés... proposà, contra els esquemes castellanistes i espanyols més lligats al règim social i polític imperant, una concepció democràtica i popular que tenia per base les reivindicacions valencianes”.

I Josep Rausell  (Gandia 1926), un dels intel·lectuals que feren de pont entre la generació de la postguerra i el nous escriptors, entre els quals s’emmarca la generació dels 70, comentava en un de “Els papers de Tanocomi”, que aquesta publicació “va néixer -o ha estat sempre? -allà per la Revolució del Maig del 68.”

Articles relacionats (per etiqueta)