Dijous, 04 abril 2019 18:42

Per què cal la solidaritat del País Valencià amb el procés democràtic català?

Escrit per Manuel Giron i Jiménez

El dret d'autodeterminació dels pobles, el dret a la independència, forma part del que es considera democràcia i això és el que s'està jutjant a Madrid com si fora un delicte.

1. A Catalunya, després d'anys de mobilització (amb un gir clarament sobiranista i independentista a partir de la diada de 2010) i de que, en aquest procés, la gent seleccionara, a poc a poc, els seus representants polítics, les sessions de les Corts Catalanes del 6 i 7 de setembre de 2017 van definir les formes legals i democràtiques del camí cap a la constitució d'una República. En aquests dos dies s'aprobaren les lleis de referèndum i de transitorietat jurídica -tan legals i molt més democràtiques que les que van transformar unes corts orgàniques espanyoles del 75 en les corts postfranquistes del 78-. El posterior referèndum de l'1-O, un èxit del poble en la defensa pacífica del dret a decidir, i la vaga general del 3-O, es van trobar amb la primera onada de la violència represiva de l'estat. La proclamació de la República el 27-O i la possibilitat de l'obertura d'un procés democràtic constituent no subordinat s'enfrontà amb la monarquia i l'aparell repressiu judicial i policial, amb el govern espanyol i els seus aliats, amb les corts i el senat espanyols aplicant l'article 155 de la constitució espanyola. El resultat, la vulneració dels drets legals i humans, presos polítics i exili. Una vergonya que no s'ha pogut ocultar davant el món. No obstant aquesta violència organitzada, la gent ha mantingut la seua força i es manté en disposició de rebre i utilitzar la solidaritat de la resta de pobles de l'estat.

Si s'haguera obert un Procés Constituent posterior al 27-O, un Procés que es podria haver desenvolupat de forma significativa només sota una presió potent de la ciutadania, hauria conduït a establir, de forma independent, les bases del futur social i polític del poble català així com de les relacions entre la població defensora d'una catalunya independent, la defensora de propostes confederals o federals i la defensora de una proposta unionista. Un possible Procés Constituent com aquest amb un Referèndum decisori és un procés realment perillós. És què, és possible tenir el poder de decisió des d'un procés organitzat des de baix i des d'unes intitucions que semblaven, fins ara, subordinades? Per a les classes dominants d'Europa, de l'estat espanyol, del País Valencià i de Catalunya, una demostració de la relació indestriable entre democràcia i drets socials seria un exemple horrible per a la gent.

El procés català, amb les seues possibles insuficiències, sota la pressió i el control de la mobilització popular, suposa un model democràtic i no violent de construcció de sobirania per al País Valencià i per a altres pobles oprimits d'Europa.

2. El món repressiu, el món mediàtic i el món polític espanyols es posicionaren en favor de la "unidad indisoluble de la patria" i en contra d'un Procés Constituent i d'un Referèndum organitzats de forma lliure. La seua arma va ser la definició de les actuacions de les Corts Catalanes com actes il·legals davant dels quals havien d'actuar la justícia i les forces repressives.

Els actors polítics que s'assenyalaven com més propers a la gent -per por de perdre vots o per convenciment polític, i malgrat els seus posicionaments polítics progressius sobre el dret a decidir- es posicionaren de forma implícita o explícita en contra del procés democràtic i del costat de l'aplicació del 155, fins i tot declarant-la, inexplicablement tot venint des d'una esquerra que ha participat en moviments de desobediència civil, com una oportunitat per a garantir l'estabilitat de les institucions.

3. Al País Valencià, el nou govern de 2015, què n'havia fet fora les forces conservadores, es feia conscient -com se n'havia fet l'últim govern del PP- dels problemes d'un sistema injust de finançament per a poder dur a terme polítiques socials amb un mínim d'abast per a la població. La combinació d'un deute que s'engoleix el 25% del pressupost anual i un espoli fiscal anual (el que es queda l'estat espanyol del que es recapta al País) que és d'un tamany semblant al d'aquest servei del deute els va fer més conscients de la seua subordinació econòmica. D'altra banda, "gràcies" a les limitacions i mecanismes de control pressupostari i a l'actuació "legal" dels governs espanyols i del seus tribunals, les Corts Valencianes comprobaven la seua falta d'autonomia política real per a legislar per al seu poble. Una limitadíssima Renda Valenciana d'Inclusió, què va introduir com un dret subjectiu la lluita contra la pobresa, triga 9 mesos per a poder arribar -amb quantitats molt limitades- a aquells llars que l'han pogut demanar. La universalització de l'atenció sanitària i avanços en el dret a l'habitatge, entre d'altres, va ser paralitzades -com a Catalunya- per l'aparell judicial espanyol. Amb aquesta situació pressupostària i de falta de control econòmic i polítics real, no es extrany que es mantingueren bloquejats en bona mesura -i malgrat les intencions del govern valencià- el desenvolupament de l'ensenyament públic i en valencià/català, la desprivatització de la sanitat i la potenciació de l'atenció primària, així com el desenvolupament de serveis socials propers, i que, en lloc d'unes noves bases per a un nou model econòmic i productiu, es reactivaren les polítiques del toxo i de depredació del territori amb nous grans plans "urbanístics". Un escenari, aquest, que no facilita la reconstrucció socioeconòmica del País al servei de la gent treballadora i de la ciutadania.

Des d'aquesta subordinació econòmica i política, Catalunya i el País Valencià guarden una clara equivalència.

4. Bona part de la ciutadania valenciana ha continuat mobilitzant-se en defensa de les persones desnonades, en defensa del camp, en defensa d'un finançament just, per la reversió dels serveis sanitaris privatitzats, contra els atacs del feixisme, en defensa de pensions dignes i pels drets de les dones. Tanmateix, les mobilitzacions, organitzades per entitats com Acció Cultural del País Valencià, la Plataforma pel Dret a Decidir o l'Espai de Trobada per la Llibertat, en defensa de les llibertats, del presos polítics i del dret a decidir ha trobat dividida ideològicament la societat. Una part del món polític i intel·lectual valencià d'esquerres, en línia amb els Jean-Paul Sartre, Bertrand Russel i Noam Chomsky de la defensa antiimperialista i de la solidaritat amb l'alliberament dels pobles algerià, vietnamita o nicaragüenc, s'ha posicionat a favor del dret a decidir i en solidaritat per l'alliberament dels presos polítics. Per als polítics i intel·lectuals que han treballat per la defensa de l'alliberament dels pobles, aquest treball sempre ha significat posar en qüestió el conjunt de les estructures socials i de poder de les seues societats, siguen colonitzades o colonitzadores.

Una part de l'esquerra, com les direccions de Podem o EU, s'hi han posat d'esquena i ha evitat de pronunciar-se (amb uns silencis que valen tant o més que les paraules). I bona part de les seues bases militants ho han trobat a faltar. Una tercera s'ha posicionat en línia amb el món repressiu, mediàtic i polític espanyol, bé amb gust o bé segurament amb una certa preocupació pel futur de la democràcia. Aquesta divisió és resultat de la victòria en el passat del projecte provincial-regionalista "Comunidad Valenciana" -amb tota la ideologia espanyola, depredadora i anticatalanista reaccionàries al darrere- sobre la via del País Valencià. Aleshores, com a trampa es deia que els "símbols" no importaven. El seu resultat és l'anòmia i la subordinació de la societat, factors que, al seu torn, influeixen sobre la configuració de les èlits ideològiques i polítiques.

5. L'exemple, possiblement no desitjat personalment, del president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, presidint la cerimònia de lliurament del premi de la Fundació Broseta, un grup blaver, a Societat Civil Catalana, un grup unionista espanyol amb vincles amb l'ultra-dreta, no pot ser més decebedor per a la ciutadania que busca una societat socialment justa i democràtica. També, els càlculs d'enginyeria electoral han determinat els posicionaments de partits i polítics del pacte del Botànic, com el silenci de Podem -amb la majoria dels seus dirigents absents de les mostres de solidaritat amb els presos, mentre que l'1 de juny de 2017 sí s'havien pronunciat a les Corts Valencianes per a "(e)xigir al govern veneçolà l’alliberament immediat de tots els presos polítics"-, o com les declaracions de la vicepresidenta del Consell i portaveu de Compromís, Mónica Oltra, insultant l'exiliat president Puigdemont. D'altra banda, tots tres partits del Pacte del Botànic, arran d'una baralla nocturna entre clients d'un bar al municipi d'Alsasu (Euskal-Herria), sí signaren tota una declaració institucional de les Corts Valencianes, del 19 d'octubre de 2016, de "apoyo y solidaridad con la Guàrdia Civil" "ante ... una violencia que no puede quedar impune". On ha quedat per a aquests dirigents la solidaritat entre els pobles?

6. Què guanya el País Valencià de la defensa del procés català i de la seua solidaritat amb (totes) les preses polítiques i exiliades?

Es guanya el que es pot derivar de mantenir un posicionament moral de defensa de la democràcia. El dret d'autodeterminació dels pobles, el dret a la independència, forma part del que es considera democràcia i això és el que s'està jutjant a Madrid com si fora un delicte. Però, com va expressar Jordi Cuixart al fiscal i al jutge Marchena, el 26 de febrer passat, el que s'està jutjant a Madrid no és només el dret d'autodeterminació sinó, més significatiu encara, l'exercici de drets fonamentals com la llibertat d'expressió, les de reunió i manifestació, o el dret a votar. La defensa de la democràcia és una actitud cívica, un principi ètic, relacionat estretament amb altres actituds humanistes -com la no violència i la defensa dels drets humans-. Aquestes actituds es contraposen a l'anòmia, i en aquest sentit determinen la salut, en tots els sentits del terme, d'un poble. En contraposició, des del bloc dominant la repressió es justifica en base a la defensa de la "legalitat" (amb mitjans antidemocràtics), com si la legalitat no estiguera al servei de la democràcia i de l'ampliació dels drets, i especialment les d'aquells grups minoritzats i subordinats. "Legalitat" repressiva versus Democràcia. És la contraposició de dos models: el de "l'objectiu final justifica els mitjans" versus el de "l'objectiu final està determinat pels mitjans utilitzats".

En segon lloc, la defensa del dret a decidir, el fet de qüestionar qui és qui decideix, significa guanyar en la capacitat d'emancipació amb respecte de la situació de subordinació política, econòmica i social en què es troba el País Valencià i la resta dels pobles que en l'actualitat mantenen l'Espanya unitarista d'arrels autoritaris i violents. Aquesta capacitat d'emancipació també significa emancipació per als grups minoritzats i subordinats del nostre País. En el terreny econòmic, al País Valencià, l'espoli fiscal, o el seu succedani, l'infra-finançament, són una mostra palpable d'aquesta subordinació a la marca Espanya, i són factors determinants d'un deute que ens subjecta a les directrius de l'estat i d'uns serveis públics amb pocs recursos o sotmesos a la depredació de les privatitzacions. En contraposició, el que s'argumenta (de forma il·lusòria) per part del bloc dominant és que a partir d'adaptar-se a la subordinació es poden aconseguir, encara que siguen menuts, avanços pràctics reals.

Tant al País Valencià com a Catalunya, la falta d'una autonomia real de gestió, de sobirania, és un factor que la "marca Espanya" sap que ajuda de forma decisiva a mantenir la força de les elits conservadores. I si els sembla que no hi ha prou, aquestes poden recórrer al nou feixisme.

En tercer lloc, la dignificació del dret a decidir significa guanyar en capacitat de resistència i en la construcció d'una ciutadania crítica, davant de tendències autoritàries, anti-igualitàries i anti-solidàries. Aquesta construcció és el nostre futur. En contraposició, des del bloc dominant el que s'argumenta és el sotmetiment de la ciutadania a valors culturals de "sentit comú", bé als gran-espanyols, amb el seu sentit de "pàtria", bé als de la globalització capitalista i el seu "cosmopolitisme", o, més bé, als d’ambdós i així evitar l'enfrontament amb el "progrés" dels que manen.

Quart, guanya la capacitat de defensa front de l'anticatalanisme, el qual constitueix el model ideològic estrella de la dreta. Els atacs contra l'ensenyament públic i en defensa de l'ensenyament en català/valencià materialitzats en els atacs sobre el conseller d'ensenyament Marzà són un exemple actual de les funcions reals de la ideologia anticatalanista, garantir el benefici privat i la destrucció de la llengua i la cultura de les valencianes. Aquest terreny ha estat un punt feble de l'esquerra valenciana des del blasquisme de finals del segle XIX i principis del XX, al paper del PSOE i del PCE durant la transició i la seua claudicació en pro de la "marca Espanya" durant la formació del Consell i el debat de l'estatut valencià. Tradicionalment, aquesta esquerra ha cedit davant del model ideològic unitarista i autoritari, basat en el "poder de la fuerza" (Ortega y Gasset, 1922), de l'elit dominant espanyola i de la subordinada elit valenciana.

Per últim, la solidaritat amb el procés republicà català significa la defensa del dret a la desobediència civil. Aquesta solidaritat inclou la denúncia i el rebuig del juí que es duu a terme a Madrid. En aquest, el que s’està jutjant és la democràcia: el dret a exercir llibertats fonamentals com la de manifestació, d’expressió política a favor de la independència, de votar en un referèndum i el dret a desobeir pacíficament lleis que prohibeixen aquests drets. En aquest sentit, aquest juí no afecta només Catalunya sinó el conjunt de la resta de pobles de l'estat espanyol així com el conjunt dels moviments socials. Com ha alertat Jordi Cuixart "el juí a la democràcia del Suprem simbolitza la persecució política i penal de tota societat civil, de tot moviment social que sigui considerat dissident". La repressió del procés català significa l'apoderament del feixisme i de l'autoritarisme violent del nacionalisme espanyol reaccionari.

7. Ens juguem molt. El que està sobre la taula és la defensa de la democràcia vinculada a la defensa de la sobirania, tal com va mostrar la gran mobilització unitària del 28 d'octubre de 2017 a València contra les agressions feixistes del Nou d’Octubre. I la proposta eficaç és la de construir la solidaritat anti-repressiva amb els presos i exiliades polítiques dins de la construcció i la defensa de la nostra sobirania com a País i dels nostres drets socials. La sobirania com un instrument de millora de la qualitat de vida. Sobirania en el sentit del dret del poble a decidir. Decidir entre federació, confederació, independència. Però també en el sentit del control dels recursos, del control de la capacitat política, del control dels impostos i de la hisenda pública. I, també la defensa de la capacitat de les cultures, de les llengües, dels col·lectius minoritzats i assetjats, dins dels sistemes jeràrquics, de poder i d'autoritat dominants, d'arribar a tenir capacitats de decisió i d'igualtat reals.

El País Valencià i els seus moviments socials existeixen i es construeixen dintre de la mobilització i la defensa de drets, i no dins de fenòmens identitaris, així com dintre de l'enfrontament entre democràcia i repressió autoritària, i en aquest sentit, la solidaritat, la defensa de les llibertats democràtiques i la llibertat de les preses i el retorn de les exiliades polítiques, no només és d'una importància cabdal per al futur de la ciutadania de Catalunya sinó que, específicament, ho és per al futur a casa nostra.

Publicat en Passos País Valencià

Joomla templates by a4joomla