Dilluns, 22 Octubre 2018 09:29

"El corredor de substitució", per Javier Alabau

Llig amb molt de goig que el govern de València proposa naturalitzar el desviament del Túria per tal de fer un corredor verd que inclouria, a més, possibilitats d'ús ciutadà. Fantàstic. Connectar els dos Parcs Naturals tot vertebrant d'est a oest els poblats i els barris del sud a través de camins amables és interessantíssim. Fins i tot tenint en compte les limitacions que imposa la funció hidràulica del Plan Sur el potencial pot ser enorme. Personalment tinc encara més motius d'alegria: la ciutat de València té un deute pendent amb eixa franja de terra que fa 60 anys fou horta. Allà hi havia nuclis de població que desaparegueren baix les màquines. Hi ha memòria encara viva i, si el projecte va endavant, lluitaré perquè d'alguna manera es recorde. Imagine que un cudolet amb una placa on estava el campanar de Sant Antoni no és incompatible amb un llit de riu estacional.

Quin és el problema, doncs? El problema és que un projecte a tan llarg termini (la premsa parla de 20-30 anys), probablement costós i en un emplaçament que, com a mínim, és delicat i no depén de València, anunciat en un debat de l'estat de la ciutat en un context de precampanya electoral s'ha d'interpretar més per la intencionalitat que pel contingut. El marc conceptual des del qual l'alcalde donava l'anunci no li és propi: estava heretant-lo de la lluita recent per dignificar l'horta del sud, en especial de la campanya contra la ZAL que proposa un corredor verd per La Punta per a connectar Jardí del Túria amb Parc de l'Albufera.

És clar que ningú no ha inventat res: unir els parcs del voltant de la capital junt amb les taques d'horta mitjançant connectors verds no és una idea innovadora, porta decennis entre nosaltres. Tampoc no són un descobriment la lluita ciutadana per la Devesa i la del Jardí del Túria. Però ha estat la campanya contra la ZAL la que, recollint demandes prèvies, ha posat de nou estos assumptes damunt la taula. És fàcil, doncs, pensar que amb l'anunci de Ribó es pretèn desactivar estes reivindicacions ciutadanes en lloc de donar-ne solució. La prova de l'apropiació discursiva és l'eslògan de l'alcalde que ve a dir que, igual que la Devesa i el vell llit, el nou llit és nostre i el volem verd. Una relació sense massa sentit donat que aquest últim no serà fruit d'una victòria ciutadana (a qui es refereix eixe plural?, quina amenaça exactament plana sobre el nou llit?). On sí que té sentit complet és en el seu context original on es connecten les tres lluites tant de forma discursiva com geogràfica: el vell riu, La Punta, la Devesa. Les tres amenaçades. El que ací ix naturalment, allà sona maniqueu.

Amb aquesta proposta cara, complicada i a llarg termini el govern contraprograma i intenta invisibilitzar la proposta realista, factible, a curt termini i promesa. Què s'haurà tret en compensació?

No sóc de La Punta, no tinc interessos personals, només memòria i sentit de la dignitat. De fet, sóc nét d'expropiat pel Plan Sur, així que res no em faria més goig que veure'l reconquerit. Però no així. El corredor de Ribó és necessari. El de La Punta és urgent. I ens els volen intercanviar aprofitant el capital discursiu.

Article publicat en eldiariocv.es

Joomla templates by a4joomla