Dimarts, 02 Octubre 2018 18:45

"Aquest poble no pot sinó guanyar’, carta d’Antoni Infante a Anna Gabriel", per Antoni Infante

Carta d'Antoni Infante a Anna Gabriel, exiliada a Suïssa des del 17 de febrer · 'Cartes per la llibertat' és un espai de VilaWeb per a expressar la solidaritat amb els presos polítics i exiliats i, alhora, per a fer saber qui són.

Benvolguda Anna:

Se’m fa més difícil que no pensava començar aquesta carta que t’escric, perquè a l’hora de fer-ho tinc més present i punyent la injustícia de la teua absència forçada, del teu exili a Suïssa, com també els exilis de Marta Rovira, Meritxell Serret, el president Puigdemont, Clara Ponsatí, Toni Comín, Lluís Puig, del raper Valtònyc i el segrest en forma de presó preventiva dels Jordis Cuixart, Sànchez i Turull, d’Oriol Junqueras, Quim Forn, Josep Rull, Dolors Bassa, Carme Forcadell i Raül Romeva. Em torna el mateix blocatge que m’impedia escriure amb normalitat als companys que l’any 92, després de l’operació Garzón, es van quedar segrestats pel mateix estat que ara t’ha forçat a exiliar-te. Què es pot dir davant tanta injustícia? Sembla com si les paraules perdessen el seu significat. Ara, com aleshores, intente compensar aquest blocatge personal esperonant altres companys perquè ho facen i multiplicant les activitats solidàries.

Del País Valencià estant, tan a prop i tan lluny de Catalunya per a segons què, almenys un sector de la població no podem acceptar com a normal que persones com tu, que has lliurat la millor part de la teua vida a la feina per la llibertat col·lectiva, ara n’estigueu privades, d’aquesta llibertat. No és normal i no podem ni volem considerar-ho normal. Com ja saps, a més de les activitats solidàries de les entitats valencianes que empatitzen des del principi amb la revolució democràtica, feminista i independentista catalana, s’ha constituït una nova entitat, el nom de la qual la descriu plenament: Solidaritat i República, País Valencià. És un espai en què preval la voluntat que els matisos sumen i no resten, cosa que, com sabem, és la primera intenció de tot projecte amb voluntat democràtica d’incidència social. No res, comparat amb allò que ens agradaria que fóra i segurament molt més que no voldrien l’espanyolisme caspós i antidemocràtic i el seu poder institucionalitzat.

Aquests dies he tornat a trobar-te en el documentari sobre el 20-S. Apareixes a la concentració davant la seu de la CUP de Barcelona, quan la policia espanyola va voler entrar-hi il·legalment a la recerca, deien, de ‘perillós’ material per al referèndum. Allò era una intrusió sense cap autorització judicial, una autèntica provocació que es va trobar amb la resposta escaient en forma de concentració democràtica, ferma i serena. Va haver-hi un moment en què la gent et demanava que parlares i tu, afònica, vas parlar sobretot gestualment, reafirmant la teua capacitat de lideratge popular. Aquell documentari i la infinitat d’actes que continuen organitzant-se arreu de Catalunya, han tornat a posar al centre del debat que és la gent autoorganitzada qui va encapçalar –i ha d’encapçalar– la construcció de la República catalana. Només així hi ha garantia d’èxit. Les estructures partidàries, especialment les més verticals i jerarquitzades, haurien d’aprendre allò de la filosofia de l’alliberament llatinoamericà del ‘poder obediencial’. La teua experiència en aquest àmbit té un valor que no podem malbaratar.

Escrivint d’això em vénen al cap les imatges d’aquelles assemblees multitudinàries –Manresa, Sabadell, etc.– que el temps convertirà en mítiques, on vam debatre amb tanta energia fins a l’empat final, sobre decisions i matisos que semblaven tan i tan irrenunciables i que, només uns mesos després, els fets van ajudar a relativitzar davant altres fites que han ocupat el centre del debat i de les decisions. Ara la imatge que torna a recórrer el món és la de la Diada, una immensa gentada de cap a cap de la Diagonal amb la ferma convicció de construir la República del poble i per al poble. Com tu saps, no és tan sols el dret d’independència, és, sobretot, el dret de reconstruir un país al servei del seu poble. I allà vam ser també una bona representació del País Valencià que vam poder compartir alegria, compromís i il·lusions amb les persones que venien des de Catalunya Nord i de les Illes conformant el Tram 28, el dels Països Catalans.

L’exili i la presó us han impedit participar físicament en la Diada, però crec que la vostra presència era més viva que mai. Al final de la manifestació, vaig poder baixar passejant per la Diagonal envoltat de milers i milers de llaços grocs de totes les mides reclamant la llibertat de les preses i els presos polítics i el lliure retorn de les persones exiliades. Vaig pensar que aquest poble no pot sinó guanyar. Vaig pensar en tu, en vosaltres, i en totes les persones represaliades.

Una abraçada, Anna. Fins prompte!

Antoni Infante @InfanteAntoni
Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià @DaDPV

Article publicat en Vilaweb

Joomla templates by a4joomla