Dilluns, 24 Setembre 2018 18:58

"El totxo ataca de nou!", per Antoni Infante

Ara per ara bona part de la societat informada és conscient que ens trobem davant l'antesala d'un nou i greu episodi de la crisi del capital que va esclatar el 2008. Aquella fou una crisi de dimensions gegantines que va arrasar bona part dels drets socials i polítics vigents fins aleshores i que generà un transvasament de rendes i riqueses del treball al capital, dels països empobrits als països enriquits, del capital productiu al capital especulatiu. El resultat de tot plegat va ser que una minoria cada volta més minoritària estiga acumulant més i més riquesa i excedent social a costa de la immensa majoria social, posant en qüestió no només el sistema democràtic i els models socials més inclusius sinó també, a mitjà termini, el mateix futur de la humanitat. El nou episodi que ja s'anuncia té tots els ingredients per a significar un pas més enllà en la mateixa direcció.

Moltes persones recorden com en el moment àlgid de la crisi, gurus de tota mena i especialment una bona part de l'establishment polític van fer propostes i promeses perquè això no tornara a passar. Una de les més significatives va ser la del president de la República Francesa Nicolas Sarkozy, que va declarar que calia reformar el capitalisme. Deu anys més tard, però, podem constatar la renúncia de la major part de l'espectre polític, des del neoliberalisme a les formes més o menys toves de la socialdemocràcia, a intentar controlar el capitalisme i recuperar els drets socials i polítics. Els uns i els altres han tornat a la gestió dels espais que marginalment va deixant el capital i com a molt es refugien en la defensa dels drets i llibertats individuals de les minories, qüestió per altra banda absolutament lloable però del tot insuficient.

Malgrat tot semblava que, almenys durant un temps, els impulsos destructius es moderaven. Així a casa nostra, les "indústries" que havien encapçalat la bogeria especulativa, com la de la construcció, es donaven una treva i permetien que els governs dels diferents nivells i colors, pogueren fer gala d'unes polítiques més respectuoses amb el territori i les persones. També hem pogut escoltar declaracions a favor d'altres formes d'economia més productiva i fins i tot col·laborativa. Llevat de les de caràcter més social, tanmateix, la majoria d'aquestes iniciatives han sigut poc més que brindis al sol i màrqueting polític sense cap fonament, ja que en la pràctica no s'ha fet res d'important des de la política neoliberal (de vegades gestionada per forces socialdemòcrates) per a capgirar la tendència destructiva del capital. I no s'ha fet perquè l'única forma possible de capgirar aquesta tendència és l'apoderament de les masses populars, i en això tots estan d'acord a impedir-ho.

Ara, com si no s’haguera aprés res i quan estem a escassos mesos d’un nou procés electoral, tornen a aparéixer propostes especulatives i depredadores del territori. Repassem algunes de les més cridaneres. S’ha activat per via d'urgència el procés d'expropiació de les parcel·les afectades pel projecte d’ampliació de l’autovia V21, un projecte de difícil justificació tècnica, que implica un gran cost mediambiental i social amb la destrucció de 80.000 m² de la millor horta productiva i habitatges històrics i suposa una inversió milionària que ben bé podria ser utilitzada per a millorar veritablement el transport metropolità.

El mal anomenat "Parc Central" de València, “pelotazo” urbanístic de l'anterior legislatura, assumit pels actuals inquilins del consistori, és un projecte que posa la paraula "parc" a un conglomerat lleugerament arbrat de gratacels i altres edificis d'ús comercial amb habitatges de luxe que gentrificaran el centre de València i expulsaran, conseqüentment, molts residents actuals per la inevitable pujada dels lloguers. Com indiquen des de la Plataforma salvem els arbres de Bailén i el Parc Central, perquè aquesta obra puga realitzar-se cal alliberar l'espai ocupat per les vies ferroviàries de l'Estació del Nord, de manera que les administracions local, autonòmica i estatal han acordat la construcció d'un túnel que costarà milers de milions d'euros, tot i que hi ha alternatives com la feta per un equip de la Universitat Politècnica de València que no hipotecarien el nostre futur innecessàriament.

La ZAL. Amb l'objectiu d'ampliar el port de València, la Zona d'Activitat Logística (ZAL) va arrasar uns 700.000 metres quadrats d'horta en 2002 passant per damunt d'alqueries i barraques centenàries i de la forma de viure de centenars de persones arrelades al territori des de fa generacions. La ZAL, però, mai no ha arribat a tenir activitat. Ha rebut 160 milions d'euros d'inversió, però des de fa gairebé 23 anys és un cadàver d’asfalt engolit per la mala herba. L'any 2013 el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana va tombar la classificació d'aquesta àrea com a sòl urbanitzable, i en 2015, el Tribunal Suprem ho va confirmar. Ara, però, torna a emergir el retorn del monstre ZAL, que amenaça el corredor verd Parc del Túria-Albufera i ho fa de la mà dels governs del canvi. De fet el viatge més important del Consell de la Generalitat Valenciana durant l’actual legislatura va ser en forma de delegació comercial presidida pel MHP Ximo Puig a l’est asiàtic tot oferint la ZAL com a possible punt d’arribada de les mercaderies asiàtiques a sòl europeu.

PAI del grau de València. El passat 27 d’agost el professor d´Economia Regional i Urbana en la Universitat de València Josep Sorribes publicava un demolidor article al diariocv.es titulat «El PAI del Grau: Que tot canvie perquè res no canvie. Un projecte de 19 edificis de 30 plantes i un altre de 45 destinat a hotel». Sorribes hi planteja entre moltes d’altres qüestions: “Bàsicament, no canvia res i es manté un ús residencial (2.550 habitatges) reservat als que tinguen diners perquè serà (si hi ha demanda i el projecte es fa realitat) una zona exclusiva i excloent”. Deu dies més tard eren la professora Mara Cabrejas i l’exeurodiputat David Hammerstein els que sortien a la palestra amb un altre ressenyable article al Levante-EMV on entre altres coses s'hi afirmava: «El "nou barri del Grau" busca fer un "tall quirúrgic" amb el pols de la ciutat consolidada, amb les seues façanes, botigues, mercats, bars, places i racons, entre altres llocs que fan florir el teixit relacional i la vitalitat veïnal. Encara que algun edifici aïllat puga tenir certa "qualitat arquitectònica" la veritat és que els "no-llocs" que crearan els vint gratacels projectats tindran una tràgica significació urbana i social: més barreres, separació, divisió, anonimat, inseguretat, desafecte, lletjor, indiferència identitària ...».

PAI Portitxol i PAI del Saladar de Xàbia. Una de freda i una de calenta en matèria d'urbanisme a Xàbia. Tal com va informar el diari Alicanteplaza.es l’1 de setembre,  l'Ajuntament iniciava els tràmits previs a l'aprovació d'un projecte urbanístic sobre una superfície residencial lucrativa de 45.000 metres quadrats al costat de la Cala de la Barraca i la torre de guaita del Portitxol, un Bé d'Interés Cultural. Però també va rebutjar per segona vegada l'execució del PAI del Saladar i la proposta que pretenia construir 1.000 habitatges i una ciutat esportiva sobre un sòl de prop d'1 milió de metres quadrats.

El Manhattan de Cullera. Un megaprojecte urbanístic a la desembocadura del riu Xúquer, de 30 torres de 25 plantes, amb capacitat per al voltant de 4.500 habitatges, i dos hotels de 40 altures. És curiós que aquest projecte estiga sent reactivat per grans empresaris de la construcció com Andrés Ballester davant l’aprovació del Pativel (Pla d'Acció Territorial de la Infraestructura Verda del Litoral, Pativel). Amb aquest pla s'activa un compte enrere de cinc anys perquè projectes urbanístics sense desenvolupar previstos en sòl urbanitzable (com és el cas del Manhattan de Cullera) siguen aprovats. En cas contrari els terrenys tornarien a la qualificació de rústic, cosa que reduiria significativament el seu valor econòmic. Quan estic redactant aquestes ratlles, m’arriba informació de les declaracions del PP valencià dignes de ser ressenyades ací: el PPCV recorre el Pativel perquè "tenyeix de dol el litoral valencià". Sense comentaris.

Intur Mediterrani: regrés al passat. Així titulava Rubén Fernández un clarificador article on també podíem llegir: «Que això estiga passant al 2018 és greu, ja que estem parlant del futur de tota la comarca de l´Horta. Perquè l´afecció d´un projecte de les característiques d’Intu Mediterrani (abans Puerto Mediterráneo i abans Puerto Ademuz) serà per a tots els pobles i ciutats de l´àrea. Una afecció negativa per al comerç local (destruint la xarxa comercial), per al medi ambient (formigonant més d´un milió de metres quadrats) i per a la mobilitat (saturant els vials d´entrada a València i a molts barris de Paterna)».

És evident que ens trobem al final d’una legislatura on semblava que una major sensibilitat social i mediambiental treballava per acotar les ànsies depredadores i destructives del capital. La realitat, però, és que el relatiu alentiment especulador es devia molt més a la mateixa lògica del capital i a les dificultats que trobava per a l'obtenció de guanys com a resultat de la seua pròpia crisi. Ara, una vegada reestructurat, necessita reiniciar el cicle i les cotilles de la política (quan no la més descarada complicitat) semblen del tot insuficients si no van acompanyades d’un procés mobilitzador que coordine totes les resistències i tinga capacitat d’emplaçar el conjunt de la societat en la defensa dels ben comuns.​​

Article publicat en elMón.cat

Joomla templates by a4joomla