Divendres, 29 Juny 2018 19:00

"Saial de les balances", per Manel Rodríguez-Castelló

Ovidi Montllor va gravar la «Cançó de les balances», de Josep Maria Carandell, en 1968. Oportuníssima en el seu temps i més en aquell any de revoltes i esperances, no sembla que la composició, que és un exemple d'ambient i tema medieval amb final obert, haja perdut ni un gram de vigència cinquanta anys més tard. / El distanciament històric que Carandell hi proposava assegurava en realitat la universalitat temporal i geogràfica del conte. La naturalesa d'un poder autoritari exercit en forma de monarquia (que sovint no necessita ni ceptre ni corona), el materialisme avar i barroer que considera l'home simple mercaderia, la repressió de la llibertat d'expressió, la persecució de la dissidència i l'exercici de la violència no té edat ni fronteres. / L'Espanya de 2018, com la de 1968, té qui li canta les veritats i planta cara als abusos i obsessions malatisses d'un poder cada dia més desligitimat.

Les bastonades amb què es respon a la voluntat de llibertat i les torres on es tanca, a pa i aigua moderns, ciutadans demòcrates, justos i pacífics, són similars a les de fa cinquanta anys. / «Quan vindrà el dia en què a l'home / no se'l pese amb les balances?». / Les balances també serveixen per comparar situacions i casos, per mesurar què pesa més per a la justícia, si un quilo de plom o un quilo de palla, cap a quin costat es decanta la balança i si la figura al·legòrica encarregada de fer complir les lleis té els ulls ben tapats o fa trampa. / En una decisió que ha tornat a indignar gran part de l'opinió pública i que portarà cua, l'Audiència de Navarra ha deixat en llibertat sota fiança de 6.000 euros els cinc convictes de la Manada. / Les trampes codificades del llenguatge (abús sexual, violació; sedició, violència, rebel·lió…) intenten amagar la distinta vara de mesurar segons decisions prèvies de caràcter polític. / En la tradició carpetovetònica hi ha una certa condescendència amb el masclisme violent que es va manifestar amb la Manada, mentre que l'exercici pacífic i democràtic de la llibertat sempre es troba sota sospita. La pseudodemocràcia espanyola segueix venerant la força bruta gràcies a la qual les coses s'arreglen (s'agreugen) a bastonades. / Què van haver de pagar els presos polítics independentistes en un primer moment per esquivar la presó? Com és que hi continuen en qualitat de provisionals? La vara de manar és impertorbable, la vara de mesurar s'escurça o allarga segons els casos i sense que a jutges i responsables polítics els caiga la cara de vergonya. / Què hi ha pesat més en l'alliberament de les bèsties de la Manada, la iconografia de bous i mocadors i músculs que exhibeixen o la condició de militar i guàrdia civil de dos d'elles? / Cinc perillosos poca-soltes que abusen, vexen i violen en grup una jove són alliberats perquè els qui ho han decidit no hi veuen perill de reincidència ni fugida. Ignoren que la cabra avesada a saltar, salta i saltarà? / A l'altre plat de la balança hi ha també els joves d'Altsasu, protagonistes d'una picabaralla de bar d'hores fosques d'alcohol que es va saldar amb lesions menors i una camisa impol·luta en el cos d'un guàrdia civil que passava per allà amb ganes de provocació i gresca. / La Benemérita no, la Intocable. / Com tothom sap, Florentino Pérez, amo i senyor de la llotja del Bernabeu i altres bagatel·les, no té cap responsabilitat en la presa de pèl col·lectiva del Castor. Un altre escàndol al sac! / La balança espanyola no està en el fi, potser no ho ha estat mai. Són els seus desequilibris, aquests vicis d'origen, les principals causes de la reiterada i anunciada solsida, del seu fracàs històric. / «Però el poble encara sap | la cançó de les balances, | i quan s'ajunten els homes, | rient i plorant la canten». / On ets, justícia, on ets, democràcia, on ets, llibertat?

Joomla templates by a4joomla