Dissabte, 09 Juny 2018 09:33

"Què podem esperar d'Europa?", per Antoni Infante

Cada vegada que ens passa quelcom complicat en relació a l'Estat espanyol, tenim una certa tendència a girar la vista cap a Europa a veure què hi diu o fa. També solem repetir el gest quan el fet en qüestió fa referència a polítiques practicades en qualsevol lloc del món, però que ens semblen inassumibles per als valors de la majoria de les persones sensates i amb valor democràtics. En serien un exemple les recents decisions dels EUA de traslladar la seua ambaixada a Israel de Tel Aviv a Jerusalem, propiciant una nova massacre contra el poble palestí, o la ruptura de l'acord nuclear amb Iran. En aquests casos el paper d'Europa ha semblat o molt tebi o molt contradictori. També solem girar el cap per a intentar esbrinar el per què de les polítiques europees sobre immigració, que està convertint la mediterrània en un cementeri, les polítiques imperialistes dels estats europeus a Centre Àfrica, o la participació de tropes europees en missions molt poc humanitàries.

Aquest cap de setmana passat, hem tingut un parell d'exemples paradigmàtics relatius a la nostra visió complaent sobre Europa, en sengles entrevistes a TV3. La primera va ser al diputat conservador britànic Andrew Rosindell a "Preguntes freqüents". Un conservador de sòlides conviccions liberals democràtiques, que en uns minuts d'entrevista va desmuntar bona part dels arguments reaccionaris del PP (i de la resta del bloc del 155) partit amb el què comparteix espai polític a Europa. La segona entrevista va ser al president Quim Torra, en què en reiterades ocasions va parlar de l'espai lliure europeu, referint-se a l'espai on es desenvoluparà el Consell de la Republicà Catalana i en contraposició a l'estat espanyol. Tant l'alegria desfermada a les xarxes amb l'entrevista a Andrew Rosindell, com l'absoluta confiança del president Torra en eixe espai fan pensar si no ens comportem amb certs complexos respecte a Europa o si només atenem als nostres desitjos/necessitats.

En la resposta popular a totes dues entrevistes he trobat moltes mirades entre innocents i volgudament despistades sobre tot allò que fa referència a Europa. Sembla que algunes respostes tenen més a veure amb les prèvies conviccions ideològiques de moltes persones, que amb certeses que una vegada i una altra són qüestionades pels fets, però que es reafirmen cada vegada que es diu no a una extradició política, o quan coneixem una nova condemna del TEDH a l'estat espanyol per tortures, o quan des de la UE apareix alguna declaració en forma d'amenaça de retirada de fons públics per mala praxi en l'execució...O dit d'una altra forma: tot el fet positiu que ve d'Europa ens confirma la nostra visió prèvia i positiva, però res de tot el fet negatiu, que també emana del mateix espai, no té la mateixa força en sentit contrari.

Aleshores, què podem esperar d'Europa? Crec que no hi ha (ni pot haver-ne) una resposta unívoca. Europa és la suma de múltiples espais polítics, un territori complex i contradictori que respon en cada moment en funció de la seua història i de les conjuntures creades per la confrontació d'interessos interestatals, econòmics, de lluita de classes, de gènere, de cosmovisions presents i futures, etc. És en definitiva, un espai viu i de confrontació, i no sempre en forma democràtica, de la multiplicitat d'interessos de tota mena. El decantament del fidel de la balança en cada moment i sobre cada tema, va dibuixant una espècie de fotografia en moviment que reflecteix quina és la correlació de forces en eixe espai concret, però sempre interrelacionat amb la resta. Cal tindre present també que Europa no navega sola en un món hiperconnectat i imbricat també de manera molt contradictòria amb els interessos geopolítics, continentals, estatals, del capital, de les migracions, etc.

Podem afirmar però, que malgrat tot, el nostre continent és la regió del món més avançada pel que fa a drets i llibertats, especialment en alguns països. Ara bé aquesta afirmació hem de complementar-la, amb el fet de ser també una de les regions on es concentren, des de fa dècades, els atacs durs i planificats del capital i els Estats a tot allò que té a veure amb els drets socials i econòmics aconseguits en segles de lluita, d'avanços i retrocessos. Atacs als salaris, al treball reglat i als drets laborals en general. Atacs que per a fer-se efectius han necessitat també complementar-se d'un atac generalitzat a drets i llibertats cíviques i d'una política de desarticulació o domesticació de sindicats i partits amb l'objectiu fonamental de desactivar la classe treballadora i els sectors populars com a moviment independent, per a poder garantir d'aquesta manera que el nostre continent continua sent un espai on s'afavoreix i garanteix l'acumulació i la reproducció del capital.

Vist així, crec que cal matissar la cosmovisió, excessivament amable, lineal i idealista que hom pot tindre, amb el que representa hui Europa i especialment i sobretot, en el que representa l'actual Unió Europea com a una determinada construcció política. Una idealització alimentada amb mites i mitges veritats, que no resisteixen la mínima anàlisi històrica. Sobre la UE s'han escrit rius de tinta sobre si va nàixer per tal d'evitar qualsevol altra confrontació bèl·lica al seu territori. Tal vegada siga així i acomplisca eixe objectiu. El que tampoc podem oblidar, i això no està tan publicitat, és que la reconstrucció d'Europa i la posterior constitució de la UE, va estar tutelada des de bon començament pels EUA, primer, una vegada acabada la II Guerra Mundial, amb el manteniment d'una enormement exagerada presència militar a tot el continent, que encara es manté, seguida de la reconstrucció dirigida pel General Marshall; i que va continuar teledirigida pel capital financer estatunidenc per a garantir-se un espai de negoci i de valorització on les fronteres, en tant que llibertat del capital, havien de tendir a eliminar-se i on, per consegüent, les llibertats democràtiques havien de ser primer acotades i després limitades a  l’estrictament necessari i no contradictori amb les necessitats del capital.

Sí, podem dir que Europa és un espai de molta més tradició democràtica que l'estat espanyol, cert, però també que hi ha un cert procés de convergència, no perquè Espanya avance en democràcia sinó perquè Europa se'ns acosta retrocedint, ja que hi viu des dels anys 80 del segle passat, patint un continuat atac a les llibertats prèviament assolides. Un atac dirigit pel capital internacional i per les seues expressions polítiques conservadores més afins, que han estat capaces de generar un marc conceptual de les seues prioritats que ha estat acceptat de manera molt acrítica pels partits laboristes i socialdemòcrates i que no ha trobat la resposta necessària per part dels sectors més conscients.

Així, podem i devem seguir mirant envers Europa i les seues conquestes democràtiques, però millor fer-ho des de la maduresa de la mirada crítica, plural i valorativa de les contradiccions, on nosaltres també hem de jugar el nostre paper a favor dels pobles, començant pel nostre.

Antoni Infante

Joomla templates by a4joomla