Dissabte, 24 Març 2018 12:00

"Contra el masclisme no hi ha dreceres!", per Antoni Infante

"Contra el masclisme no hi ha dreceres!", per Antoni Infante València Extra

El dia 8 de març, Vilaweb va tindre la bona iniciativa de preguntar a una trentena de dones quines haurien de ser les prioritats del moviment feminista i, posteriorment, també a una vintena d'homes amb un parell de preguntes en la
mateixa direcció: 1) Quines són les mesures urgents que cal prendre contra el masclisme? i 2) Quin ha estat l'últim comportament masclista que heu tingut?

Vaig tindre l'honor de ser uns d'eixos 20 homes emplaçats a respondre i, tot i que el reduït espai de què disposava i la posterior edició de la primera resposta no em va deixar gaire satisfet, em va donar l'oportunitat de reflexionar sobre el tema que ara intentaré desenvolupar. He de dir, primer de tot, que tinc més preguntes al respecte que respostes; però, així i tot, vull explicitar les meues opinions, alimentades en aquest cas per complicitats i experiències properes i
lectures diverses del moviment feminista i d'altres espais crítics envers l'actual sistema social, com són la crítica política a l'economia i societat capitalista i la crítica ecologista, entre d'altres.

Així, centrant-me en la primera pregunta, crec que és evident que en el capitalisme (la societat realment existent) qui marca la pauta del model social és el mateix capital.Un capital a la recerca permanent de garantir-se el procés d'acumulació i reproducció ampliada que necessita. Una pauta dominant, que és cert que no és absoluta, sinó que està mitjançada per la capacitat de resistència del poble en el seu conjunt o de sectors determinats en alguns casos i per les normes o lleis que aquestes resistències hagueren aconseguit implantar prèviament. Però més enllà de la capacitat de resistència democràtica i popular, eixe és l'objectiu central del model social amb el qual convivim, tan si ens agrada com si no, i del que fem o no per a subvertir-lo, compassar-lo o “humanitzar-lo”.

En aquest model, les activitats productives de valors d'ús però no mercantils, com són les tasques reproductives i de cures que recauen molt majoritàriament en les dones --i també els productes exhauribles de la natura--, acaben sempre supeditades a les exigències del capital. A més, si són cap obstacle per a l'objectiu de l'acumulació del capital, seran posades en el punt de mira privatitzant-les i/o mercantilitzant-les i, si no hi representen cap obstacle, seran utilitzades de forma subordinada. És en aquest punt on rau un dels motius fonamentals del capital per a fusionar-se o subsumir el patriarcat com a sistema de dominació. Diria que hui no fa falta posar-se les ulleres morades per a comprovar que patriarcat i capitalisme són les dues cares de la mateixa moneda.

Aquesta -o una reflexió semblant, tot i que a la inversa- és la que hi és al darrere de la negativa del partit neofalangista Ciutadans quan expressament es va manifestar en contra de la vaga de dones perquè ells “no estan en contra del capitalisme”. També són les raons del PP, la cúpula de l'església i la patronal i, tot i salvant les distàncies, la dels partits i sindicats reformistes que van intentar limitar l'abast i el contingut de la convocatòria del 8 de març, i que defensen un feminisme més formal, més institucional i acadèmic, però en cap cas anticapitalista. En l'òptica contrària és evident que per a bona part del moviment feminista el seu apoderament passa necessàriament per qüestionar els interessos i les pràctiques del capital i els seus gestors. O dit d’una altra manera: la major part de les reivindicacions feministes de fons no són compatibles amb el model i les necessitats del capital i, per tant, poder acabar amb el patriarcat implica també acabar amb el capitalisme.

A partir d'aquesta constatació, em sembla evident que per a poder prendre
mesures urgents contra el masclisme, expressió grollera del binomi capital/patriarcat, ens cal avançar cap a models econòmics i socials en què els valors d'ús i, per tant, les necessitats de les persones siguen el centre del model de societat a construir i sobre el qual pivotar la resta d'elements o estructures socials. Uns models molt més cooperatius, autogestionats, horitzontals i inclusius. Uns models en què l'economia siga una eina de veritable sobirania dels pobles, amb estructures de producció, comercialització i consum basats en la proximitat i en la finitud dels recursos materials, i en què el respecte a les persones i al medi tinga una perspectiva de present, però també de garantia de futur.

La urgència en la resposta al masclisme reclama de totes i tots la necessitat de sumar sinèrgies per a frenar les dinàmiques del capital que han esdevingut axiomes, com ha fet el neoliberalisme dels del final de la dècada dels 70, i anar
desconstruint tot l'entramat creat des de la seua hegemonia per a poder pensar com qüestionar no només els símptomes, sinó sobretot els fonaments sistèmics. Caminar en eixa direcció entenc que suposaria, entre d'altres moltes qüestions, revertir en Europa el tractat de Maastricht, no signar i/o començar a derogar els acords internacionals tipus TTIP, CETA, TISA i similars, que estan afavorint el neoliberalisme fins a convertir-ho en inqüestionable. Aquest tipus d'acords comercials i financers, a més de ser nuclears per al capital en aquesta nova fase, tenen com a contrapartida la deslocalització permanent de la producció, la mundialització dels treballs domèstics i de cures, així com una feminització del treball assalariat i de la pobresa, mentre que paral·lelament han anat justificant el desmantellament dels estats pel que respecta a la seua funció de garants dels drets socials.

Paral·lelament a aquestes mesures dirigides a qüestionar el nucli de les polítiques del capital/patriarcat, caldria avançar resoltament cap a una democratització radical de les estructures estatals i les de la Unió Europea, i també posar-se com a objectiu necessari la derogació de totes les lleis i normatives discriminatòries des de l'àmbit estatal a normes de qualsevol entitat ciutadana. Entre les derogacions imprescindibles i urgents estan les darreres reformes laborals i les reformes de les pensions que han precaritzat i empobrit la majoria de les persones, i molt especialment les dones treballadores i les jubilades. Com a contrapunt, caldria avançar resoltament cap a una renda mínima de ciutadania amb prestacions suficients com a permetre la llibertat d'elecció de totes les dones en qualsevol circumstància.

Altres línies complementàries d'intervenció urgent com a praxi antimasclista les situaria en el combat cultural i ideològic i, quan siga necessari, també en la utilització de la penalització social i jurídica, així com la de tot el sistema educatiu i els mitjans de comunicació per a educar i reeducar en el respecte a la diferència i en la igualtat de drets. Dit això, no puc oblidar que situar el combat urgent i imprescindible contra el masclisme i el patriarcat/capitalisme en el seu conjunt no ens ha de servir mai com a excusa en cap cas per a obviar l'altre veritable front, com són les expressions individuals i quotidianes del masclisme dels homes en la seua doble funció de reproductors dels valors del patriarcat/capitalisme del qual ens aprofitem i a la vegada de víctimes també del capitalisme.No són espais de lluita separats. Formen part dels entrebancs que hem de superar per a assolir la més àmplia llibertat de les persones.

Antoni Infante

Publicat per ElMón.cat

Joomla templates by a4joomla